PERSONES I PERSONATGES

PERSONES I PERSONATGES

Com alguns sabeu, col·labore a la ràdio, i fa poc, un dels entrevistats que duguérem al programa de cine, va dir que mentre treballava per a “la tomaca” no veia al les seves “víctimes” com a persones, sinó com a personatges.

Deixant de banda l’enaltiment que feu de la seva hipocresia (almenys a mi m’ho semblà) caldria aturar-se a pensar si tots nosaltres també no som una mica com ell.

Els éssers humans interpretem un rol en esta societat, un paper que la resta de persones ens atorga. Tanmateix, aquesta “resta de persones” pot estar ben equivocada, i considerar que som allò que a ells els vinga de gust que som.

Crec llavors, que fins que no coneixes a una persona, aquesta no és més que un personatge. Un personatge determinat, això sí, per allò que has vist que fa, o pel que penses que fa.

Etiquetar és còmode, i dona seguretat, però a aquesta vida no tot és blanc o negre, ni tan sols gris.

S’ha de conèixer un per tal de poder conèixer els altres, s’ha d’evitar jutjar i que ens afecten els  prejudicis aliens. No és fàcil , però pense que és l’única manera de que deixem de ser tots personatges, i la solució amb la que a la fi podrem ser persones.

DECIDIR

DECIDIR


Sembla curiós cóm de sencill pot ser dur a terme una decisió fruit d’un sentiment que carregues sobre les esquenes desde temps enrere. Tanmateix, de sobte, vas i la prens, i actúes, i et preguntes cóm és que ja no és tan complicat.


Necessitem un temps per assimilar segons què fets, hem d’aprendre d’allò que ens desperten, d’allò que ens fan sentir, i intentar comprendre per què és així. Dut a terme tal procés, l’acció ve rodada.


No cal tindre pressa, ni pressionar-se, ni pensar que ja hauriem d’haver fet açò o allò altre. Les persones sóm diferents, i en eixa varietat està el gust, i per això, a cadascú de nosaltres ens cal una cosa, un periode i un temps distint. Perquè no hi ha dos casos iguals o idèntics, tan sols similars.


Estic contenta de poder, per fi, obrar en consquència, però malgrat la meua alegria, tinc la temptació de tornar a caure en la situació d’abans. Almenys així tindria una excusa per haver estat ahí, i podría dir que he reincidit perquè realment és molt complicada.

I ja, ja se que no té gaire sentit racional, i també que cada part de mi em demana actuacions opostes. La qüestió és que no vull tornar al punt de partida, i que ara el que em corromp és una culpa, culpa per no haver fet res abans. I encara que soc conscient de que aquesta no és real, no se pal•liar-la, o almenys emmascarar-la.


No m’agrada sentir-me així, i menys adonar-me’n de que dubte de mi.

UN BON ANY

UN BON ANY


De vegades tinc la sensació de que no avance res, de que no evolucione, de que ni tan sols millore un poc com a persona. Però hui he fet repàs a aquest últim any i m’he n’he adonat de que eixa no és la realitat, sino una de ben diferent.



He trencat amb amistats viciades de tant donar però no rebre res, he deixat prejudicis enrere, he regalat a l’oblit la vergonya per haver sigut com vaig ser, per no haver actuat d’aquesta o altra manera. Si no ho vaig fer és perquè no podía, perquè no sabia. I no és una excusa, simplement és cert.



En altres escrits d’antany, he deixat ben clara la meva creença en la predisposició humana, però el que no imaginava és que tan forta fos tal propensió.

Tanmateix, el cas és que enguany també he conegut personetes d’allò més especial. Aquesta paraula és ben amplia, i de fet entre elles no s’assemblen gens. Les últimes “adquisicions” són potser les millors. Compromeses, encantadores, llestes i també intel•ligents. Diferents, desinteresades, persones que donen sense demanar res a canvi. I em senc bé, especial.



M’inciten a fer més, a buscar informació, a millorar corregint-me amb dolç tacte. I em pregunte: i per qué a mi? M’emociona pensar que hi ha gent que val la pena, persones que em veuen com soc, éssers que eviten que em plantege que potser jo tinc la culpa de que m’entenguen d’altra forma.

Tal vegada aquesta nova millora vinga donada per un canvi en la meva predisposició? No ho se, però la qüestió m’anima a seguir endavant,  i a mirar amb més deteniment allò que m’exigeixc, allò que aconsegueixc, allò que tinc, i en definitiva, allò que sóc.

PRINCIPIS NO TAN ANTIQUATS

“Primero la obligación y luego la devoción” o “con chicos no vayas, que te distraes de los estudios”. Que algú em diga que no ho ha sentit dir això. Mil voltes ho he escoltat jo i mil voltes més he renegat d’ aquestes frases. El pitjor de tot? Que són certes.

Que haja hagut de complir els 21 per adonar-me’n d’açò, té delit, però ser conscient de que els principis antiquats dels nostres avis tenen raó de ser, se m’entoixa més greu encara. Us conte:

Fa unes setmanes vaig assabentar-me d’una sèrie de comentaris que certa persona a qui estimava havia fet de mi. Verificades, constatades, i malauradament confirmades les informacions, vaig pillar un cabreig d’aquests considerables.

Donat que no podia delatar la meua font sense posar en perill la seua amistat i enviar a fer punyetes la meua paraula d’honor, vaig optar (si és que per això es pot optar) per deprimir-me i omplir-me d’aquesta sensació tan desagradable anomenada impotència.

Com a conseqüència de la esmentada depressió vaig ser incapaç de realitzar un assumpte de treball, si no de vital importància, prou rellevant per a mi. La concentració em va abandonar com si el meu cap fos paradís estrany per ella, i vaig pensar: una persona que jo trie estimar ha de ser qui em fastidie el curro que tant he anhelat? Patutia, vaja que no estic disposta, el que va davant, va davant.

Si aquest estat s’hagués donat per algun fet important com la mort d’un ésser volgut, o per l’enuig d’un familiar, o en definitiva per alguna cosa que jo no hagués pogut escollir, doncs val, m’autocompenediria i em faria un poc la víctima (si de cas, que no és tan còmode). `Però clar, en aquest cas no podia, tocava fotre’s .

Així que he optat per la decisió més pràctica encara que també més dura: deixar d’estimar eixa persona. En eixe procés estic, i vaja si fa mal , però aixó sí, ara puc queixar-me.

- Aisss!

¿QUÉ TRAERÁ LA VIOLENCIA?

Me disgusta observar de qué manera dibujos animados como Padre de Familia u otros, que antaño resultaban graciosos y sumamente críticos, se han vuelto soeces y sádicos en extremo. Muestran vísceras, cristales rotos clavados en sangrientas heridas, y un sinfín de imágenes de muy dudoso gusto.

¿Por qué tanto rojo? Nunca me atrevería a afirmar que las personas somos seres civilizados por naturaleza, al contrario, el ser humano es egoísta y malvado, violentamente primitivo. ¿Es por esto por lo que la sangre en la televisión está tan presente?

Miremos donde lo hagamos encontramos ese morbo sanguinario. En el telediario nos muestran las escenas de mayor desagrado, ya sean de guerra, de una puñalada en el metro o incluso de un niño ahogado, aunque eso si, con los niños son un poco más respetuosos (porque sino se les cae el pelo).

Igual que hay leyes, y no por eso nuestra libertad está coartada, creo que deberían establecer unos criterios legislados y de mayor dureza, también para el contenido televisivo, las películas o los videojuegos.

Algunos estudios han demostrado que estos últimos (los videojuegos) sirven para descargar la violencia intrínseca al hombre. Sin embargo,para aliviar tensiones no hace falta imbuir los videojuegos de esa carga de violencia tan innecesaria, aunque tan seductora. Se puede desfogar uno matando muñequitos que no se parezcan nada a un humano de verdad, por ejemplo.

Digo yo que todo lo que están consiguiendo con los juegos, los telediarios sangrientos, o la introducción de vómitos, vísceras, tripas y heridas en dibujos animados (para adultos, eso sí) es conseguir una habituación.

Desde los albores de la humanidad se ha dicho que la violencia sólo conlleva a más violencia, pero el planteamiento que me hago es si esta violencia, que es en cierto modo irreal, conlleva una violencia verdadera, del mundo experiencial y tangible.

Asimismo, me parece contradictorio enseñarle unos valores al niño entre los cuales el infligir al otro dolor es malo, y que después puedan ver a todas horas cómo otros hacen esto que tú les has enseñado que está mal. Incluso en los dibujos animados como Los Simpson , que para más INRI se emiten a las dos del mediodía, salen Rasca y Pica.

Es evidente,pero,que en la mano de cada cual está la opción de verlos o apagar el televisor.

Observar cómo alguien mata a otra persona, o la veja, o la maltrata, ha sido siempre traumático. Incluso nosotros, que todavía hemos visto degollar a pollos o matar conejos, tenemos grabadas en la cabeza esas imágenes.

La mayoría puede discernir que lo que nos muestran en gran medida no es más que ficción (exceptuando el telediario), pero aun así, a mi entender, no deja de recrearse, con ella, la violencia real, a la que, como he dicho, nos habitúan,

Y la habituación a la violencia no puede ser buena.

TINDRE CARÀCTER

TINDRE CARÀCTER.

Tinc la sensació de que a les persones amb caràcter no se les entén com a les altres. Potser són més complexes, o tal vegada no, però moltes voltes ningú no veu qui, ni cóm són.

Hi ha qui associa el mal geni, una reacció dolenta, o el fet de que algú no es prenga massa bé determinades situacions, amb el seu caràcter. Jo, per la meua banda, pense que no té res a veure, donat que educació i personalitat són dos termes ben distints.

Quan diguem que algú té caràcter, ens solem referir a que poseeix (precisament) una personalitat molt marcada i amb uns determinats valors ben assentats. I imaginem una persona ferma i segura. Al meu parer, una persona amb aquestes caracteristiques té menys possibilitats de perdre els papers, quan s'enfada, que una altra. Fins i tot té menys possibilitats d’enutjar-se.

Així mateix, fa poc vaig tindre una conversa amb un amic sobre aquest tema. Ell em deia que no relacionava les persones amb caràcter amb la depressió, o siga, que no pensava que pogueren deprimir-se.

Després de reflexionar un poc, he pensat que potser sí sembla que tinguen menys possibilitats: pareixen forts amb tota la seva seguretat. Però també me n’he adonat de que eixa aparent fortalesa, caràcter i conviccions pròpies, sempre els podran fer notar que són una mica distints, que estan distanciats de la resta, una resta que a la vegada els farà de banda donant per sentat que són forts i no necessiten res. I se sentiran, al cap i a la postre, sols.

No tothom porta bé la soledat, la veritat és que malauradament són pocs els que així ho fan.

Som éssers socials, i el caràcter, per molt fort que siga, no pot amb això.

TENER CARÁCTER

TENER CARÁCTER.

Tengo la sensación de que a las personas con carácter no se las entiende como a las otras.

Quizás son más complejas, o quizás no, pero muchas vueltas nadie ve quienes, ni de qué manera son.

Hay quien asocia el mal genio y el tomarse mal las situaciones, con este tipo de ser nombrado: aquel que tiene carácter. Yo, por mi parte, pienso que no tiene nada a ver. Más bien a la inversa.

Cuando se dice que alguien tiene carácter nos referimos a que esa persona tiene una personalidad muy marcada, con unos determinados valores y seguridades asentadas, nos referimos a una persona firme y segura. Y a mi parecer, una persona segura tiene menos posibilidades de perder los papeles y la compostura cuando se enfada, que otra. Incluso tiene menos posibilitados de enojarse.

Asimismo, hace poco tuve una conversación con un amigo sobre este mismo tema. Él me decía que no relacionaba las personas con carácter con la depresión, o sea, que no pensaba que pudieran deprimirse. Tras reflexionar un poco, he pensado que puede parecer que tengan menos posibilidades: se les ve fuertes con toda su seguridad.

Pero también me he dado cuenta de que esa aparente fortaleza, carácter y convicciones propias, siempre les podrán hacer notar que son algo distintos, que están distanciados del resto, un resto que a la vez les hará de lado dando por sentat que son fuertes y no necesitan nada. Y se sentirán, al fin y al cabo, solos.

No todo el mundo lleva bien la soledad, la verdad es que, desgraciadamente, son pocos los que así lo hacen. Somos seres sociales, y el carácter, por muy fuerte que sea, no puede con ello.






(Agradecimientos a Marcel)

SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Mai no he comprès per què a algunes persones els agradaria tornar al passat, mai no vaig entendre que volguessin fer les coses d'una altra manera o que tinguessin vergonya d'haver actuat d'aquesta o aquella manera, més correcta o menys.

No se quins errors anhelen apanyar, ni cóm no es plantegen, amb la seva pessimista visió, que podrien augmentar el seu error.

En la formació de la nostra personalitat intervé el que hem viscut, totes les nostres experiències i eleccions, bones i dolentes. Podem haver fallat, i desitjar no haver-ho fet, però possiblement, en el moment en què vam escollir actuar d'una determinada manera, no érem capaços de cap altra cosa que més que d'equivocar-nos. I és per això mateix per la qual cosa en el futur no tornarem a fer-ho d'aquesta manera equivocada o poc avantatjosa.

En ocasions hem elegit la que no era la millor opció, vivint les conseqüències un temps després. Però si no ho haguéssim fet, no sabríem que era precisament això, una mala opció.

No crec que calgui sentir vergonya pel que un ha fet o deixada de ser fet, ja que de tot s'aprèn. Potser hauriem d'estar orgullosos d'aquesta millora duta a terme, potser hauríem de recordar-nos de tant en tant i més a sovint, que alguns éssers humans estem en continu procés de maduració.

PASADO, PRESENTE, FUTURO

Nunca he comprendido por qué a algunas personas les gustaría volver al pasado, jamás entendí que quisieran hacer las cosas de otro modo o que tuvieran vergüenza de haber actuado de esta o aquella manera más correcta o menos. No se qué errores anhelan enmendar, ni cómo no se plantean en su pesimista visión, que podrían acrecentar su error.

En la formación de nuestra personalidad interviene lo que hemos vivido, todas nuestras experiencias y elecciones, buenas y malas. Podemos haber fallado, y desear no haberlo hecho, pero posiblemente, en el momento en que escogimos actuar de un determinado modo, no éramos capaces de otra cosa que más que de equivocarnos. Y es por esto mismo por lo que en el futuro no volveremos a hacerlo de esa manera equivocada o poco ventajosa.

En ocasiones hemos elegido la que no era la mejor opción, viviendo las consecuencias un tiempo después. Pero si no lo hubiésemos hecho, no sabríamos que era precisamente eso, una mala opción.

No creo que haya que sentir vergüenza por lo que uno ha hecho o dejado de hacer, pues de todo se aprende. Quizá habría que estar orgulloso de esa mejora llevada a cabo, quizás tendríamos que recordarnos de vez en cuando, que algunos seres humanos estamos en continuo proceso de maduración.

FALTA D'EMPATIA

Una frase molt emprada quan algú es pillat en falta, és la de “doncs tu més”. No és un argument, no és una excusa, ni una disculpa, ni disminueix la falta comesa. Del que es tracta és d’un atac, d’una provocació, que no té més finalitat que la de que l’altre traga les urpes, i que amb les formes, oblide què s’està disputant.

Les persones que així actuen, presenten una incapacitat constatable per ficar-se en el lloc dels altres, i per això potser es barallen més, s’enutgen més, o comprenen menys, i de vegades, pel mateix motiu, pateixen també més.

Fa uns dies vaig conèixer el pare d’un bon amic. Em va semblar una persona conservadora i potser una mica tancada, però al cap i a la fi, un home que estimava el seu fill i que està preocupat ara que “el xicon” fa un poc el que li plau.

Cap dels dos no es posa en el lloc de l’altre. El pare no admet que els estímuls de l’exterior de la casa (les coses que el meu amic comença a fer, per exemple) són més intensos que l’amor que ell li puga donar i la responsabilitat que es suposa que ha de tindre com a membre de la família, encara que siga sols pel fet de viure amb ells. El fill, per la seva banda, reacciona amb enuig i sent tallades les ales de la tan anhelada i relativament recent llibertat.

Si cadascú es posicionara un poc més al lloc de l’altre, no l’atacaria, sinó que l’entendria i toleraria. Pense que si aquesta actitud es generalitzara, s’ evitarien conflictes innecessaris en tots els àmbits.

Crec que un primer i bon pas per iniciar aquest enteniment, és la comunicació. Comuniquem-nos doncs.

DISFUNCIONS AMOROSES

Ahir nit vaig sortir, i vaig lligar, i a quina mala hora, perque vaig topar amb una persona d’aquestes que busquen l’amor vertader al sexe.

No donaré molts detalls, però sí diré que deixaren de besar-me ardentment per demanar-me el número de telèfon, el messenger, o similar. Això, sumat amb que al llit no fou molt brillant, propicià que jo fugís potser més prompte del que hagués sigut correcte.

No se jo quina mania té la gent de planificar les relacions, ja estem majorets per anar amb eixa actitud. A este pas de segur que un dia em pregunten: vols sortir amb mi? Sí home, sí, a prendre una canya.

El que va passar m’ha fet pensar en l’enorme quantitat de persones que confonen l’ amor amb moltes altres coses.

Per exemple, a banda de pensar que el sexe és amor o que mitjançant el sexe es trobarà l’amor, hi ha qui s’ obsessiona i diu que està enamorat per justificar que no pot evitar controlar l’altre, o que no és capaç de deixar de maximitzar tot nimi detall.

Tothom tenim també un amic que ha deixat de banda la colla perque al nuvi de torn no li queia bé. L’amor no és ni renuncia, ni possessió.

Així mateix, trobem persones a les que “els fica” la cartera, o siga, que els agraden els nuvis amb “peles”. Supose que els dona morbo que la parella tinga diners per la relació que fan entre aquests i el glamour social.

I a banda de tot açò, em crida poderosament l’atenció la resposta d’alguns famosos quan els pregunten cóm deuria ser el seu amor ideal. Sabeu què contesten? “Que m’estime molt”. On està llavors el teu enamorament, la teva admiració, i el teu sentiment cap a l’altre?

Total, que la societat està ben plena de discapacitats amorosos.

EL RAR 2

Mentiria si digués que molt al seu pesar és una mica “rarot”. Així doncs, avui en dia ho considera tot un avantatge. Tanmateix, fins fa poc, no pensava així.

“El rar” va ser víctima del bulling. És una estupenda persona, educada i excepcional, una persona que pertany a l’època en que l’assetjament escolar era per als grans, cosa de criatures. Tanmateix, malgrat la seva valia, “el rar” encara manté comportaments de tipus disfuncional, comportaments que amb el temps eradicarà.

Al “rar” se l’ha discriminat per ser diferent, per distingir-se, per ser un nen intel·ligent però també pedant en la seva infantil innocència. L’han atacat amb insults i crítiques físiques, cosa fàcil, donat que tots tenim algun defecte físic que pot ser enaltit amb un malnom quasi mai original.

Ha rebut espentes, salivades, colzades, paperets, i el constant rebuig de la resta. Sí, ha passat per tot això però n’ha tret profit.

Ha temut estar sol, i ha cregut el que d’ell en deien per aquest mateix temor. Ara sap que estar sol fa por, sí, però perque al que es tem és a quedar-se sol amb u mateix, i a descobrir-se.

I amb el temps se’n ha adonat de que no cal anar demandant afectes amb suma oralitat, com un nadó ploraner que no es cansa de reclamar el pit matern. No val la pena donat que mai no serà prou allò que li donen o reconeguen si ell abans no es reconeix.

“El rar” ja no necessita cap opinió aliena. Ha aprés a sentir-se únic, independent, capaç i limitat alhora. “El rar” es sent sol sí, però molt bé.

De vegades, les males experiències enforteixen les persones, un ha de caure per poder aixecar-se amb les pròpies mans. Ànim per tot aquell que ara estiga a terra.

JOVE I FRACASSAT

La finalització de Fama i el final del càsting d’Operación Triunfo al mateix dia, m’ha fet pensar en una nova figura que aquest tipus de programes han creat: la del jove fracassat. No em quadra a mi això del fracàs i la joventut.

Cóm vas a ser un fracassat amb vint o amb divuit anys? Si no has tingut temps! Aquestos programes, però, no en donen aquesta imatge.

Malgrat els càstings, tant al Gran Hermano, a OT, o a Fama, agafen normalment a gent joveneta. La mitjana d’edat diria jo que és d’un vint-i-cinc anys aproximadament. Fins i tot, per tal que no siga tan evident, de quan en quan surt algú més majoret.

El cas és que aquestos joves es presenten al programa i fan el “paripé” davant els jutges de torn. Els concursants saben que els criteris de selecció són totalment subjectius, bé, només cal mirar un parell de càstings d’aquestos per adonar-se’n. Són coneixedors també de la pressió als que se’ls sotmetrà. Tanmateix, es presenten.

Així, quan els pregunten el perquè de la seva compareixença, amb ulls plorosos responen que és el somni de la seva vida, o alguna parida semblant.

És el somni de la seva vida doncs, ser humiliats per gent contractada precisament per a tal fi? Estar disposat a això no és de fracassat, això és ser un fracàs de persona.

EL RARO

Mentiría si dijese que muy a su pesar es un poco rarito. Así pues, hoy día lo considera toda una ventaja.
Sin embargo, hasta hace relativamente poco, no pensaba así.

Estos últimos años, el raro ha ido conociendo a gente, que como él, ha sido víctima del bulling. Son personas estupendas, educadas y excepcionales, personas de una época en que el acoso escolar era “cosa de crios”. Sin embargo, pese a su gran valía, casi todas, como el raro, tienen algún tipo de comportamiento totalmente disfuncional, que con el tiempo erradicarán.

Al raro se le ha discriminado por ser diferente, por distinguirse entre el resto, por ser un niño inteligente pero también pedante en su infantil inocencia. Se le ha atacado con el insulto o la crítica a su físico, cosa fácil, pues todos tenemos algún defecto que puede ser enaltecido mediante un mote casi nunca original.

Ha recibido empujones, escupitajos, papeles, codazos, y el constante rechazo del resto. Sí, ha pasado todo eso, pero ha sacado partido.

El raro ha vivido las relaciones paternas de manera conflictiva, y al mismo tiempo, ha sido enormemente dependiente de la opinión de sus padres. Ha buscado referentes paternos en sus parejas, mucho mayores que él, y ha fracasado.

Pero ahora el raro sabe que la soledad no es mala, y de eso, hasta que no creció un poco, no se dio cuenta. Sí, la soledad no es mala pero asusta, y a veces es porque tenemos miedo de quedarnos solos con nosotros mismos y descubrir qué o quién somos.

Creo que todos hemos llegado a creer alguna vez aquello que el resto nos decía, como el raro, creo que por eso, hemos tenido miedo de quedarnos solos. Pero si siempre existirá esa posibilidad de volver atrás y hallar una mala compañía, ¿por qué tanto temor entonces a la soledad?

No vale la pena ir demandando afectos con suma oralidad, como un bebé llorón que no se cansa de reclamar el pecho materno, no vale la pena porque nunca será suficiente aquello que se nos de o reconozca, no vale la pena porque tenemos primero que reconocernos nosotros.

Hemos de aprender a sentir qué somos, y no sentir lo que durante años nos han dicho que somos.

Y así, la situación del raro va cambiando y llega un día ya no le importa el comentario del acosador de turno, un día en el que deja de sustentar tu autoestima en sus resultados académicos o en la opinión de quien, en teoría, le quiere.

Y repentinamente se sientes solo, pero bien. Tan único, especial, independiente, capaz pero limitado a la vez.

No hace falta escapar de los problemas para que estos desaparezcan, porque adonde huyamos encontraremos otros nuevos. Es preferible cambiar de actitud para que dejen de ser eso, problemas. No es fácil, pero se puede, y el haber pasado por tantos baches, el haber sido un raro, digo yo que ayuda.

Tenemos que equivocarnos para aprender, no podemos hacer aquello que el resto nos diga, pues aunque se nos advierta, si no nos caemos y levantamos, no aprendemos.

Ánimo para aquel que ahora esté en el suelo.

FALSAS APARIENCIAS

Hay quien dice que la primera impresión es la que cuenta. En muchas ocasiones esta forma de pensar se manifiesta en el trato que recibimos de determinadas personas.

El otro día acudí al cine con un amigo. Este cine está ubicado en un teatro del ayuntamiento donde, cómo no, trabajan los favoritos del gobierno de turno de la ciudad.

El caso es que mi amigo llevaba en la mano una bolsa de rosquillas, por cierto, bien cerradita. Sin embargo, parece ser que el "encargadillo" de turno de marcar las entradas no se percató de este detalle y hasta que no pusimos las rosquilletas fuera de su vista, no nos dejó pasar. Cabe destacar el tono grosero y amenazante que empleó con nosotros.

Supongo que el hombre se imaginó a mi colega masticando ruidosamente y esparciendo migas durante la proyección. Su gran imaginación estaba siendo víctima de las falsas apariencias, y su actuación puso de manifiesto el prejuicio.

Ocurre lo mismo cuando vas a pedir trabajo. Si una chica joven y delgada y una mujer de mediana edad y gorda reclaman el mismo puesto de cocinera, ¿a quién se lo darán?

También hay ancianos, que por el simple hecho de serlo, se premiten la impertinencia de comportarse con suprema mala educación. ¿Y al resto nos toca soportarlos?

Todo esto no hace más que poner de manifiesto la imbecilidad de mucha gente a la hora de hacer caso de las falsas apariencias.

LA IDENTIDAD

La aparición de programas como el anteriormente mencionado o del tipo de "Mujeres y hombres y viceversa", con títulos enrevesados y peores hilos conductores, me plantea serias dudas sobre nuestra identidad.

La mente humana tiene el asombroso funcionamiento de creer aquello que el resto le dice que es. Nacemos, crecemos, y aprendemos en una sociedad que nos asigna un rol, un papel que adoptamos sumisamente, sin cuestionarnos siquiera si somos realmente eso que dicen.
Es más fácil vivir sin hacerlo.

Existen personas cuyo umbral de percepción de los roles de los individuos en determinadas situaciones, es más alto que el del resto de los mortales. A estas personas se las tilda de histéricas, pues por este mismo atributo, el de captar con mayor facilidad qué es lo que se está cociendo, sufren cualquier mirada, cualquier gesto, de una forma totalmente histriónica.
Los histéricos son una clara manifestación de la dependencia de la mente humana del lugar en el que nos coloca el resto de seres.

Habría que plantearse qué es uno, habría que saberlo pero también sentirlo, y no esperar encontrar nuestra identidad integrándonos en un grupo o realizando según qué actividades, como por ejemplo, concursar en un programa como el de Cuestión de peso.