L'EXCUSA PERFECTA

L’EXCUSA PERFECTA

Degut a fets ocorreguts aquesta darrera setmana, me n’he adonat de determinades situacions que donen peu a la justificació ideal, és a dir, a l’excusa perfecta.

Per exemple, moltes voltes, enutjats per algun fet que ens ha passat, o bé enutjats simplement amb una determinada persona, paguem “el pato” amb algú proper que sense voler comet una errada sense no massa importància. Tanmateix, tota la ràbia continguda surt a l’exterior, perdent-se les formes i alguna cosa més.

També potser l’enuig siga amb eixa persona amb qui u es descarrega, però per altre motiu distint al propiciador de l’explosió, habitualment histriònica.

Altres vegades l’excusa perfecta s’esdevé després de que l’altre expose els motius del seu enuig, acuse, etcètera, sempre que entre aquests motius i acusacions es trobe alguna falsedat o mentida. Per què llavors, tota la resta del seu discurs ha de ser mentida també? Però és fàcil ridiculitzar i fer-se amb una raó que no es té.

Així mateix, serveix d’excusa perfecta, el que l’altre haja fet, i més si es val del manit dit “fer com fan no és pecat”. Un cornut mai no podrà queixar-se de la mateixa manera a la seva parella si li ha posat previament les banyes.

Quan vols prendre una decisió i no t’atreveixes també és útil emprar els errors de la resta, un exemple clar és el que s’observa a les ruptures amoroses.

Vist açò, crec que les relliscades alienes constitueixen així, el principi de formació de l’excusa perfecta. Doncs vaja.

LA EXCUSA PERFECTA

LA EXCUSA PERFECTA

Debido a hechos ocurridos esta última semana, me he dado cuenta de determinadas situaciones que dan pie a la justificación ideal, es decir, a la excusa perfecta.

Por ejemplo, muchas veces, enojados por|para algún hecho que nos ha pasado, o bien enojados simplemente con una determinada persona, pagamos "el pato" con alguien próximo que sin querer comete un error sin importancia. Sin embargo, toda la rabia contenida sale al exterior, perdiéndose las formas y alguna cosa más.

También quizás el enfado sea con esa persona con quien uno se descarga, pero por otro motivo distinto al propiciador de la explosión, habitualmente histriónica.

Otras veces la excusa perfecta ocurre después de que el otro exponga los motivos de su enfado, haga acusaciones, etcétera, siempre que entre estos motivos y acusaciones se encuentre alguna falsedad o mentira. ¿Por qué entonces, todo el resto de su discurso tiene que ser mentira también? Pero es fácil ridiculizar y hacerse con una razón que no se tiene.

Asimismo, sirve de excusa perfecta, el que el otro haya hecho, y más si se vale del manido dicho "hacer como hacen no es "pecado". Un cornudo nunca podrá quejarse de la misma manera a su pareja si le ha puesto previament los cuernos.

Cuando quieres tomar una decisión y no te atreves también es útil utilizar los errores del resto, un ejemplo claro es el que se observa en las rupturas amorosas.

Visto esto, creo que los resbalones ajenos constituyen así, el principio de formación de la excusa perfecta. Pues vaya.

SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Mai no he comprès per què a algunes persones els agradaria tornar al passat, mai no vaig entendre que volguessin fer les coses d'una altra manera o que tinguessin vergonya d'haver actuat d'aquesta o aquella manera, més correcta o menys.

No se quins errors anhelen apanyar, ni cóm no es plantegen, amb la seva pessimista visió, que podrien augmentar el seu error.

En la formació de la nostra personalitat intervé el que hem viscut, totes les nostres experiències i eleccions, bones i dolentes. Podem haver fallat, i desitjar no haver-ho fet, però possiblement, en el moment en què vam escollir actuar d'una determinada manera, no érem capaços de cap altra cosa que més que d'equivocar-nos. I és per això mateix per la qual cosa en el futur no tornarem a fer-ho d'aquesta manera equivocada o poc avantatjosa.

En ocasions hem elegit la que no era la millor opció, vivint les conseqüències un temps després. Però si no ho haguéssim fet, no sabríem que era precisament això, una mala opció.

No crec que calgui sentir vergonya pel que un ha fet o deixada de ser fet, ja que de tot s'aprèn. Potser hauriem d'estar orgullosos d'aquesta millora duta a terme, potser hauríem de recordar-nos de tant en tant i més a sovint, que alguns éssers humans estem en continu procés de maduració.

PASADO, PRESENTE, FUTURO

Nunca he comprendido por qué a algunas personas les gustaría volver al pasado, jamás entendí que quisieran hacer las cosas de otro modo o que tuvieran vergüenza de haber actuado de esta o aquella manera más correcta o menos. No se qué errores anhelan enmendar, ni cómo no se plantean en su pesimista visión, que podrían acrecentar su error.

En la formación de nuestra personalidad interviene lo que hemos vivido, todas nuestras experiencias y elecciones, buenas y malas. Podemos haber fallado, y desear no haberlo hecho, pero posiblemente, en el momento en que escogimos actuar de un determinado modo, no éramos capaces de otra cosa que más que de equivocarnos. Y es por esto mismo por lo que en el futuro no volveremos a hacerlo de esa manera equivocada o poco ventajosa.

En ocasiones hemos elegido la que no era la mejor opción, viviendo las consecuencias un tiempo después. Pero si no lo hubiésemos hecho, no sabríamos que era precisamente eso, una mala opción.

No creo que haya que sentir vergüenza por lo que uno ha hecho o dejado de hacer, pues de todo se aprende. Quizá habría que estar orgulloso de esa mejora llevada a cabo, quizás tendríamos que recordarnos de vez en cuando, que algunos seres humanos estamos en continuo proceso de maduración.