M'HAN SORPRÉS

Ahir complia 21 anys. No vaig planificar res, volia passar el dia com qualsevol altre, i així va ser. Tanmateix, que fos el meu aniversari va propiciar algunes situacions que malgrat no ser inesperades, no van deixar de sorprendre'm gratament.

Vaig aixecar-me tard, i en engegar el telèfon tenia la quantitat més gran de missatges que mai no rebia desde feia temps. No eren missatges simples, missatges complidors, missatges per quedar bé. Eren tots ells, intensos, i en cada un es podia veure una mica dels sentiments i moments compartits amb el seu autor.I això m'ha fet pensar.

Potser el temps ens ajude a triar les amistats correctes, potser no estiga tan sola com de vegades note, potser tot siga una sensació que duc a sobre des de fa un temps.

Fa molt ja ,que vaig començar a intentar no esperar res de cap persona. Ni tan sols de mi, doncs cadascú té els seus moments i circumstàncies. No crec que actúe malament així, evite patir.

Llavors aquells dels qui et rodeges des de fa no tant de temps, de sobte fan allò que tu consideres que hauria de ser. I sorprén. Però m'agrada aquesta sorpresa.

Abans pensava molt en que jo no feia per cuidar les amistats, i segurament en alguns casos siga veritat, però quan tens un canvi gros, costa, perquè no tot el món canviem alhora i en la mateixa direcció. Tanmateix, m'he donat conter de que no es tracta d'anar cuidant les amistats en el sentit que jo entenia, sinò de ser u mateix portant-se bé amb elles i sense agenollar-se.

Fer-se "major" a aquest preu, no està llavors, gens malament. I com diu un amic meu i alguna gent més: la experiència és un grau.

ALCOHÒLIC CONDUCTOR

ALCOHÒLIC CONDUCTOR

Són les tres de la matinada, la rosada, pesada, cau sobre la nostra pell, impregnada de suor. Mentre espero a que surten totes les cambreres, dirigeixo la vista cap a un grup de joves que caminen per la calçada, beguts, descalços, i amb gots a la mà.

Pujo al cotxe i arranco, i mentre faig marxa enrere per sortir de l’aparcament, observo preocupada pel retrovisor, amb un nus a la gola, temorosa de xafar algú.

He de passar per una zona freqüentada i minoro la velocitat, doncs la gent fa botelló al bell mig del carrer mentre balla entre els cotxes o els esquiva com a bous. La resta de conductors no semblen tan previnguts, i la distància de seguretat que guarden em fa deduir que porten algunes copetes de més. Però la policia no és enlloc.

Segons la memòria del Institut Nacional de Toxicologia de 2008, el 40% dels conductors que perderen la vida en accidents de tràfic eixe any, estaven baix l’efecte de l’alcohol o d’altres drogues. Açò fou noticia a El mundo, però tanmateix, cada dissabte al sortir de la feina, em trobe amb el mateix panorama.

El pitjor del cas és que la gent, quan està sopant, si diu que no beu, és perquè la poli va a pillar-los, per la multa, i no per la seva seguretat i la de la resta. Passa com abans amb el casc i els ciclomotors, sols que en el cas actual jo crec que hi ha molta menys conscienciació.

Potser el problema es solucionaria amb multes més fortes i en major quantitat sobretot en aquesta zona de marxa, però la Guardia Civil no pot multar dins la ciutat, i l’ajuntament no disposa més policia local per establir l’ordre.

Suposo, que com amb tot, fins que no passe una desgràcia, ningú no mourà ni un dit, ni mig. I no sé si malauradament, no queda molt per a aquesta.

NOTÍCIES ESTIUENQUES

NOTÍCIES ESTIUENQUES

Entre a la pàgina de El Mundo i observe horroritzada els titulars de les notícies més llegides, trobant directors d’orquestra que es suïciden a clíniques, prostitutes que treballen per gust, i parteres de 67 anys mortes per la força del destí, entre altres (m’estic cenyint a les notícies del dia 15 de juliol de 2009).

Una d’aquestes notícies diu: Britney plora perque li tornen a dir "grassa". Mentre faig clic sobre la frase amb el ratolí, em pregunte cóm pot ser notícia una cosa així.

L’article està redactat per despertar un suposat interès humà, contant cóm de disgustats estan els familiars i entrenadors de la cantant. Vaja, jo pense que no és molt humà interessar-se per aquest tipus de coses.

Que els mitjans de comunicació deixen que la “tràgica grassor” de Britney siga rellevant, posa en evidència que no els importa que l’anorèxia i la bulímia s’estiguen propagant a petjades cada volta més gegantesques.

Malgrat cóm de polititzats estan els mitjans de comunicació espanyols, es continua suposant que els mitjans de comunicació treballen en favor dels seus clients, del seu públic, des d’un punt de vista més o menys ètic o acord amb l’ètica del consumidor. Ací, ni es busca el bé del lector, ni l’ètica, ni res.

Què passa llavors? Que com és estiu s’ha de fer el que siga per entretindre? I després qué? A aquest pas arribarà l’hivern i a la llista de notícies més llegides estarà una semblant potser a aquesta: “Augmenta el nombre de suïcidis per anorèxia i bulímia”, o fins i tot, vista la hipocresia general “ El Mundo obri un conter bancari en favor de les malaltes dels trastorns alimentaris”

Val, genial, continuem amb les benvolgudes notícies estiuenques.

ALERTA! POESIA POTSER CUTRE

Ràbia abigarrada,
ira continguda,
llàgrimes de llauna,
salades.

L’agafa i el sacseja,
l’espenta i vitupera,
i sap que s'equivoca.
Pero ho fa.

Justicia, venjança.
Venjança ha dit?
Qui és ella?
Justiciera.

S'allunya nerviosa,
celosa i dolguda,
no torna,
se'n va.

Amb la ràbia abigarrada,
la ira continguda,
i les llàgrimes de llauna,
salades.

NO SÉ

NO SÉ

Potser la frase “més val una mala decisió que una no decisió” no siga encertada. Potser també,sols pensem açò quan hem d’optar per actuar d’una manera o altra.

La majoria de les persones no reflexionem excessivament les coses quan hem de triar però tampoc no som impulsives. Simplement valorem els pros i contres de cada acció i el sentiment que dur-la a terme implica, en un espai de temps relativament curt.

El problema ve quan de sobte no saps què fer i el mètode d’elecció habitual no funciona. I no et decideixes.

Però el que és cert és que sempre una decisió implica unes conseqüències, uns riscos a assumir amb els que en algun moment no ens agradarà carregar a les esquenes. En funció de la grandària amb la que imaginem aquestos riscos, optarem per decidir-nos, o no.

Ara bé, és clar que tot es subjectivitat i molt de suposar, i que si no es fa res el dubte podrà aflorar temps després. També és clar que a voltes sabem què és exactament el que va a passar i volem endarrerir-ho el màxim possible amb la intenció de que no se’ns evidencie en segons què situacions.

Malgrat tot, conscient de que vull evitar alguna cosa, després d’aquesta reflexió continúe igual: no sé què fer.

FRIQUISME EXTREM

A mesura que passen els anys tinc la sensació de perdre cada dia un poc més, la capacitat de sorpresa. Tanmateix, mai no s’ha de fer un aquest ànim, i ara veureu per què.

Diumenge passat aní amb un amic a un mercat d`aquests que munten a la platja. Allí sempre hi ha roba, bijuteria, bosses de mà, sabons olorosos (científics de tot arreu han acudit a investigar la immunitat olfactiva dels venedors, sense èxit algun), pintures, perfums d’imitació, joguets, etcètera. En definitiva, un munt de coses.

Sembla ser però, que una dona no tenia prou amb el que veia. L’anomenada s’adequava a la perfecció al model de senyora xurra de mercadet. Era ben grassa i duia una ronyonera i roba apegada que li marcava cada plec de pell i de greix. Els oliosos cabells els portava lligats i “domats” amb un passador amb dos cireres que temps enrere havien estat blaves o verdes.

La “donota” en qüestió va ser qui feu la gran pregunta: -¿Camisetes de Michael Jackson no en tens?-.

El meu amic i jo girarem el cap lentament i amb un creuament de mirades ens diguérem: ostres tu,quin friquisme més extrem! I què mal gust!Però no es tracta sols de ser friqui, sinó de ser hipòcrita.

He sentit dir que la mort glorifica, però el que ocorre amb Jackson és greu. Quan vivia, tothom criticava que hagués canviat de color de la seva pell, o que estigués acusat de pederàstia, o de qualsevol altra història excèntrica típica d’alguns cantants ben famosos.

Tanmateix, ara entres a qualsevol xarxa social i no pocs tenen al nick frases com “Michael sempre t’estimaré”, o “Mikel continuaré estimant-te”. Fins i tot gent a la que no li havies ni sentit nomenar el cantant, de sobte és fan de tota la vida.

Esperem que ara que ja es soterrat, el personal s’oblide un poc, i que per fi, cada volta que entre al Facebook, no haja de rebutjar suggeriments que duguen frases com “què cançó de Michael Jackson eres?” a l’encapçalament.

EVITANT EL CONFLICTE

No m’agrada discutir, és cansat. No li trobe el gust enlloc. Potser però, que algunes voltes suporte més del que deuria, sols per evitar el conflicte, i després passa el que passa.

De totes les discussions, les pitjors, per a mi, són les que mantens amb algú a qui aprecies (amics, parella, amics "especials", tant em fa). Quan hi ha estima, també hi cap l’odi. Ja ho diu la frase, que d’un a l’altre sols hi ha un pas.

Hi ha moltes formes de barallar-se i si no fóra una bestiesa, asseguraria que el
discutir és tot un art.

Alguns criden i altres callen, uns es fan els ofesos i altres les víctimes. Hi ha qui perd els papers i també qui fa com que res no va amb ell. La meva especialitat es callar i després rebentar. I esguita ben lluny, i ningú no ho entén.

El conflicte no és agradable, però tampoc per evitar-lo deixa de resultar fastigosament molest, i de vegades té una capacitat de desenvolupament i creixement impressionant, i quan menys t’ho esperes ja el tens al damunt o se t’escapa de les mans.

És diferent llevar-li importància a certes xorrades enutjoses que intentar que no ens afecte un tema que realment és important. Tanmateix, de vegades una és confon, i per no resultar una vella gemegosa i pesada no denuncia allò que li fot.

Però el dia que rebentes aplega, i te’n adones de la cremor acumulada, i clar, a l’enuig que tens amb l’altre s’afegeix el que tens amb tu mateixa per no haver pres cartes en l’assumpte amb més antelació, i per ser posseïdora d'una rancor vergonyosa. La persona amb qui t’enfades, que per descomptat desconeix els teus conflictes interns, veu exagerada la teva nova i ja manifesta mala llet.

Val la pena doncs, dir les coses quan toca, doncs a veure si de tant evitar el conflicte, amb molta més força i impuls, acaba per caure’ns a sobre i ens deixa ben aixafats.

REBAIXES DE FLIPATS

REBAIXES DE FLIPATS

No se si estic més sorpresa, decebuda o indignada, però el cas és que acabe de veure un vídeo de les rebaixes penjat a la pàgina del periòdic El mundo, i m’està entrant una mala llet creixent.

La gent de què va? És a dir, tothom queixant-se a tot hora de la crisi i de la manca de treball, i després apleguen les rebaixes i es poden observar clarament aglomeracions de persones amuntegant-se a les portes del Corte Inglés com manades de borregos. No em quadra.

A banda, que també hi ha que tindre gana de fer l’ase, sortir amb la calor que fa i anar a un lloc a rebentar de personal és de bojos. I certament, al meu parer, l’únic que ací està rebentat és el comerç, perquè els preus no estan ni molt menys, pel terra.

Bé, les rebaixes no són una excepció, donat que sí, molta queixa però a no pocs els tremola el pols a l’hora d’estampar la firma a un crèdit i a continuació anar-se’n de vacances. Vaja senyors, que ací ningú no vol renunciar a res. Estan flipats.