Escriu

Mi foto
Alboraya, València, Spain

jueves, mayo 28, 2009

DESÍDIA UNIVERSITARIA



OLÉ PER LA DESÍDIA UNIVERSITARIA?

El pròxim divendres s’aprovarà la beca salari i la beca de manteniment per a universitaris. Amb la primera es donaran 2800 euros, i amb la segona, uns 1300. Tinc entès que la beca de manteniment serà per a aquell estudiant que tinga més possibilitats d’abandonar la carrera.

Què vol dir això que comenten de “major risc d’abandonar la carrera”? No ho entenc, de veritat, cóm és possible que el Govern vaja a fomentar la desídia entre els universitaris? Ala, per a que no es deixen la carrera els xiquets, anem a donar-los més i més dinerets. M’agradaria no ser sols jo la única a qui li xoca.

Així, a tots els que estan al paro de segur que els entren unes ganes imperioses de posar-se a cursar una carrera i tornar a la llar familiar. I ja està, tot apanyat, a viure per la cara i de les ajudes estatals.

No se si el Govern ha fet esta proposta per intentar aconseguir que els estudiants anti-bolonya canvien d’actitud, o almenys que estiguen més contents, o menys disgustats, però no em sembla una bona idea de cap de les maneres, donat que al meu parer estan fomentat, com he dit, la peresa entre els estudiants de carreres universitàries.

Estem oblidant que qui portarà les rendes de la societat d’ací a uns anys, serà, precisament, aquest universitari, un estudiant malacostumat i que anirà a la llei del mínim esforç, actitud ja de per si prou freqüent entre els joves d’avui, actitud que els mitjans de comunicació massiva ja difonen de sobres tots els dies. Si ja se’ls dona tot ben aixafadet, sols faltava açò. Ho acaba d’adobar.

Voldria que la cosa canviés, donat que en cas contrari, amb tan poca iniciativa i tanta promoció de la inacció i desídia no se on anirem a parar. Bé, no és nou açò, però preocupa, no?

jueves, mayo 21, 2009

GILIPOLLISME I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ


Sembla que el president de la Diputació de València vol cridar l’atenció un cop més, perque ha manifestat que no va a retirar les acusacions que feu als docents que utilitzen el valencià “normalitzat”. Per a qui no siga coneixedor del tema, resulta que Rus digué que aquells professors que usaren “gairebé” i “aleshores”, eren uns gilipolles. A posteriori, els socialistes presentaren una moció urgent amb la finalitat de que demanés disculpes.


Crec que tots estem d’acord si dic que tindre un determinat càrrec implica una responsabilitat moral, per exemple, a l’hora de fer certes declaracions. A més, i a banda d’açò, a ell què li fa que empren una paraula o altra?

Per a més inri, damunt de que ha fet estes declaracions, ara diu que no vol entrar en un debat que pot ser un circ. Però si la carpa se l’ha muntat ell soletes! -Senyores i senyors, amb tots vostès , el pallassoo Ruuus.

I sabeu a què apel·la l’alcalde de Xàtiva per justificar-se? Doncs ni més ni menys que a la llibertat d’expressió. “És per a tots”, diu.

Val, sí, d’acord, la llibertat d’expressió és per a tots, però a veure, amb el bombo que se li està donant actualment a lo políticament correcte, i amb el tacte que van tot els mitjans amb paraules com discapacitat, grip porcina, negre, etcètera, es necessita pensar poc les coses abans de dir-les per actuar d’aquesta manera.

Igual que els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat, el president de la Diputació no se n’ha de lliurar. Tanmateix, Rus es reafirma en la seva grollera irresponsabilitat.

Amb un president de Diputació així, podem esperar aleshores, que gairebé tot vaja fantàsticament.

sábado, mayo 16, 2009

DISFUNCIONS AMOROSES


Ahir nit vaig sortir, i vaig lligar, i a quina mala hora, perque vaig topar amb una persona d’aquestes que busquen l’amor vertader al sexe.


No donaré molts detalls, però sí diré que deixaren de besar-me ardentment per demanar-me el número de telèfon, el messenger, o similar. Això, sumat amb que al llit no fou molt brillant, propicià que jo fugís potser més prompte del que hagués sigut correcte.

No se jo quina mania té la gent de planificar les relacions, ja estem majorets per anar amb eixa actitud. A este pas de segur que un dia em pregunten: vols sortir amb mi? Sí home, sí, a prendre una canya.

El que va passar m’ha fet pensar en l’enorme quantitat de persones que confonen l’ amor amb moltes altres coses.

Per exemple, a banda de pensar que el sexe és amor o que mitjançant el sexe es trobarà l’amor, hi ha qui s’ obsessiona i diu que està enamorat per justificar que no pot evitar controlar l’altre, o que no és capaç de deixar de maximitzar tot nimi detall.


Tothom tenim també un amic que ha deixat de banda la colla perque al nuvi de torn no li queia bé. L’amor no és ni renuncia, ni possessió.

Així mateix, trobem persones a les que “els fica” la cartera, o siga, que els agraden els nuvis amb “peles”. Supose que els dona morbo que la parella tinga diners per la relació que fan entre aquests i el glamour social.

I a banda de tot açò, em crida poderosament l’atenció la resposta d’alguns famosos quan els pregunten cóm deuria ser el seu amor ideal. Sabeu què contesten? “Que m’estime molt”. On està llavors el teu enamorament, la teva admiració, i el teu sentiment cap a l’altre?

Total, que la societat està ben plena de discapacitats amorosos.

martes, mayo 12, 2009

MORBO "PALOMÍNIC"

La càmera mostra l’ interior d’un metro, un jove espera prop de l’entrada del compartiment. Les portes s’obrin, i deixen passar la gent a l’interior del vagó. Un xic s’apropa al jove i intercanvien unes breus paraules, de sobte, es pot veure clarament com el primer d’ells s’abalança sobre l’altre i l’ apunyala.

I jo, que estic veient els informatius, em dic: però que coi és açò? La meva pregunta és retòrica i fruit de la incredulitat, però com si ací mateix es trobara, i com si en veu alta l’haguera formulat, la presentadora aclareix que es tracta d’ un jove skin que assassina a un altre anomenat Palomino. Toma ja! com si no estigués claret.

No diré que ho intente, vaja, però no li trobe la gràcia enlloc a esta moda del morbo informatiu, de veritat que no. Tampoc puc comprendre cóm la gent no arriba a un nivell de saturació d’imatges cruentes o d’assimilació d’ informació morbosa. Es veu que pel mecanisme d’habituació, s’han acostumat. Ja m’agradaria a mi, per no espantar-me tant.

L’oferta de programes sensacionalistes a la televisió, és ben variada, i en la majoria d’ells, es supedita la salut mental de les víctimes o els implicats, al morbo d’un espectador qualsevol. Se m’ocorre el cas de les xiquetes d’Alcàsser.

També hi ha, en aquest sentit, filtracions de sumari, ahí tinguem els detalls morbosos sobre la recerca de Marta del Castillo o de la Madelaine.

Allò esmentat, s’amaga baix l’escut del dret de la informació. S’hauria de revisar sobre què s’informa i cóm, donat que no poca gent pot sortir perjudicada: la víctima (victimizació secundaria), i l’espectador, que confós, acaba per acostumar-se.

jueves, mayo 07, 2009

SAMARRETA NOTICIOSA

L’actuació de la portaveu de Compromís, M. Oltra, ha demostrat, una vegada més, que al vigent context són més importants les formes que el contingut.

La diputada sabia que si es posava aquesta samarreta, hi hauria polèmica i es parlaria de l’absència del president de la Comunitat a la sessió de control. No està malament, així aquesta es farà més present per tothom.

En els últims anys, es presta més atenció al context i a cóm es diuen les coses, que no pas al que realment importa, al “meollo” de les informacions.

Em trau de polleguera que el president francès vinga a Espanya i que del que més es parle siga del modelet que lluïa la Carla Bruni, o la reina, en rebre’ls. M’ és igual si una portava la faldilla rosa o blava, o si la princesa ara tenia el nas més menut que la cantant, això no és allò important.

Em posa negra també que es dediquen a canviar-li el nom a la grip A, o a la violència de gènere, en conter de estar més pendents de la gent que per aquests motius està morint.

Fins i tot, quan de vegades els polítics s’insulten o diuen paraulotes, es presta atenció a tot açò i s’oblida el que estaven diguent.

Està clar aleshores, que Oltra sabia ben bé el que estava fent.

martes, mayo 05, 2009

EL RAR 2


Mentiria si digués que molt al seu pesar és una mica “rarot”. Així doncs, avui en dia ho considera tot un avantatge. Tanmateix, fins fa poc, no pensava així.

“El rar” va ser víctima del bulling. És una estupenda persona, educada i excepcional, una persona que pertany a l’època en que l’assetjament escolar era per als grans, cosa de criatures. Tanmateix, malgrat la seva valia, “el rar” encara manté comportaments de tipus disfuncional, comportaments que amb el temps eradicarà.

Al “rar” se l’ha discriminat per ser diferent, per distingir-se, per ser un nen intel·ligent però també pedant en la seva infantil innocència. L’han atacat amb insults i crítiques físiques, cosa fàcil, donat que tots tenim algun defecte físic que pot ser enaltit amb un malnom quasi mai original.

Ha rebut espentes, salivades, colzades, paperets, i el constant rebuig de la resta. Sí, ha passat per tot això però n’ha tret profit.

Ha temut estar sol, i ha cregut el que d’ell en deien per aquest mateix temor. Ara sap que estar sol fa por, sí, però perque al que es tem és a quedar-se sol amb u mateix, i a descobrir-se.

I amb el temps se’n ha adonat de que no cal anar demandant afectes amb suma oralitat, com un nadó ploraner que no es cansa de reclamar el pit matern. No val la pena donat que mai no serà prou allò que li donen o reconeguen si ell abans no es reconeix.

“El rar” ja no necessita cap opinió aliena. Ha aprés a sentir-se únic, independent, capaç i limitat alhora. “El rar” es sent sol sí, però molt bé.

De vegades, les males experiències enforteixen les persones, un ha de caure per poder aixecar-se amb les pròpies mans. Ànim per tot aquell que ara estiga a terra.