DISFUNCIONS AMOROSES

Ahir nit vaig sortir, i vaig lligar, i a quina mala hora, perque vaig topar amb una persona d’aquestes que busquen l’amor vertader al sexe.

No donaré molts detalls, però sí diré que deixaren de besar-me ardentment per demanar-me el número de telèfon, el messenger, o similar. Això, sumat amb que al llit no fou molt brillant, propicià que jo fugís potser més prompte del que hagués sigut correcte.

No se jo quina mania té la gent de planificar les relacions, ja estem majorets per anar amb eixa actitud. A este pas de segur que un dia em pregunten: vols sortir amb mi? Sí home, sí, a prendre una canya.

El que va passar m’ha fet pensar en l’enorme quantitat de persones que confonen l’ amor amb moltes altres coses.

Per exemple, a banda de pensar que el sexe és amor o que mitjançant el sexe es trobarà l’amor, hi ha qui s’ obsessiona i diu que està enamorat per justificar que no pot evitar controlar l’altre, o que no és capaç de deixar de maximitzar tot nimi detall.

Tothom tenim també un amic que ha deixat de banda la colla perque al nuvi de torn no li queia bé. L’amor no és ni renuncia, ni possessió.

Així mateix, trobem persones a les que “els fica” la cartera, o siga, que els agraden els nuvis amb “peles”. Supose que els dona morbo que la parella tinga diners per la relació que fan entre aquests i el glamour social.

I a banda de tot açò, em crida poderosament l’atenció la resposta d’alguns famosos quan els pregunten cóm deuria ser el seu amor ideal. Sabeu què contesten? “Que m’estime molt”. On està llavors el teu enamorament, la teva admiració, i el teu sentiment cap a l’altre?

Total, que la societat està ben plena de discapacitats amorosos.