POTSER NO L'ESTIMES TANT

És mal comú ferir qui vols amb un descuit, és freqüent també descarregar els nostres enuigs sobre els que tenim més a prop. Sí, és habitual, però no per això deixa d’estar mal fet, i de vegades et planteges si serà cert que estimes tant estes persones amb qui t’has desfogat.

Diu el refrany, que “el que se ahoga no repara a lo que se agarra”, i crec jo que està encertat del tot. Potser aquells que ens ofeguem deuríem fixar-nos més i tindre cura de qui ens ajuda. Perquè  tal volta la pròxima vegada que caiguem a l’aigua no hi haurà ni tansevol pedra o tronc algun al que aferrar-se.

D’altra banda, tendim a molestar-nos amb major facilitat amb les persones que ens importen, amb les que considerem que tenen un criteri o uns valors, o amb aquelles que ens encisen i enamoren.

Tanmateix, si realment estimem, l’enuig es passa prompte, doncs l’amor que sentim està per damunt d’això i de molt més. En aquelles ocasions en que és així, qualsevol dels implicats demana disculpes, i l’assumpte es deixa per solucionat. Ara bé, podem voler persones que no saben què és el perdó, i tal vegada, davant d’ells, no puguem deixar de banda el rancor.

La ràbia no és bona, i els mals records amb bona dosi d’ella, menys encara. Provoquen desastres, i que fem mal, i també que una volta fet aquest, pensem de l’ésser danyat: “que li bomben”.

I després ens penedim, desitjant no haver dut mai a terme tan dolenta acció. Més ja és massa tard.

És possible llavors, que sí vullgam als que conscient o inconscientment ferim, però que el problema radique en que no sapiguem fer això "d’estimar”.

RELACIONS AMB ETIQUETA

Diuen que l’amor, l’afecte, i l’estima són sentiments abstractes, per què llavors amagar l’atractiu de tan suggerent sinònim baix la foscor d’una etiqueta?

És tendència habitual denominar d’un mode o altre les relacions humanes. No m’agrada, ni tampoc les etiquetes. Son pobres, estrictes, inamovibles, totalment subjectives, i el pitjor: impliquen obligacions. Resulten impossibles de col•locar en múltiples ocasions, i donat el cas, s’acaba per dir que eixes persones a les que s'ha intentat encasellar, tenen una relació estranya.

Però son pocs els que s'aturen a pensar que si el llenguatge es queda curt per expressar determinades sensacions, no és fàcil empresonar a la mateixa gàbia, amb un nom, un munt de sentirs.

Tanmateix, aquestes etiquetes varien segons el context social o la generació del “etiquetador” de torn. Cadascú de nosaltres té, per exemple, una concepció distinta del que és l’amor, l’amistat o els col•legues, i pense que la majoria ho sabem.

Malgrat esta sapiència, hi ha qui s’ofen si alguna persona que considerava amiga sev els diu que sols és un mer col•lega més. I oblida per un instant, que potser per a l’altre, el seu “colegueo” implique més estima que no pas la que ell professa a les seves "amistats".

Infinitat de “projectes de parella” s’han trencat per un mal “etiquetat”, doncs per a aquests temes hi ha gran quantitat de mots perillosos: "rollo", "ligue", "amic amb dret", "amic especial", "rollo amb fidelitat", etc. És com si "novios" sonara massa fort.

Crec que tot açò és fruit de la necessitat de control de la situació que molts tenen, és a dir, producte d'eixa inseguretat tan freqüent però poc reconeguda que vegem dia a dia. Si tothom tingués clar què és el que "es cou" a cada relació, no caldria etiquetar. Ara bé, ningú no ho capta, i tal vegada l’etiqueta ajuda a certs éssers a dominar els seus sentiments. Sí, podria ser, però no gaudeixen.

Esteu dispostos a prescindir de tal gust? Doncs ja sabeu:menys etiquetar, i més gaudir!

LLIGAR ÉS TOT UN ART

No sé si és un problema, però no puc lligar. No és que siga un ogre, ni que faja pudor, ni tampoc vaig feta un desastre. El que em passa és que soc una bord, una bord que gaudeix conscient del que fa, concretament.

Divendres passat fou el súmmum. Després de molt de temps d’haver relegat a l’oblit la meva vida d'alcohol i desgavells nocturns, vaig decidir acudir a una festa que tenia una pinta estupenda.

Vaig quedar-me sola un breu instant, i així de còmoda estava mentre observava al meu voltant, quan un xicon d’uns trenta anys, prou salat, se m’apropà. Començàrem a parlar a propòsit d’un grup de música i al poc passàrem a que ell havia estat ací i allà, si era tal o qual, i bla, bla, bla.

Odie als xics que t’entren venent-te que son genials, espectaculars, amb un monòleg que et diu que significarien un clau per a contar. – Nena, si em folles vas a al•lucinar- els falta dir. Quin fàstic!

El cas és que allí estava jo, fent com que l’escoltava, i vaig pensar: Açò ets? Prepara’t que “vas a morder el polvo”, xaval. Acte seguit vaig tornar al punt d’origen de la conversa, afalagant-lo de passada, per ser tan“interessant”, i amb la intenció de pillar-lo amb les defenses baixes (doncs l’ésser humà es troba tremendament indefens davant l’elogi).

Heu de saber que funcionà, perquè donà la casualitat de que aquest origen no era altre que la música, i d’aquesta en conec una miqueta (modesta que és una). Comencí llavors a pedorrejar citant noms que sabia que desconeixeria, bé perquè es tractava de grups i cantants anteriors a la seva data de naixement o bé perquè solen ser-li desconeguts a tot aquell que no siga un amant del jazz. Quan ja el tenia ben desconcertat, vaig relacionar uns pocs d’aquests músics amb un munt de pel•lícules clàssiques que havia vist últimament, també ben antigues.

De sobte, al xic li telefonaren. Despenjà desesperadament el mòbil mentre em donava l’esquena i fugí assegurant-me que tornaria de seguida. Però va desaparèixer, i en localitzar-lo poc després, estava amagat darrere d’un grup de gent a l’altra punta del local, al costat de la eixida, per cert.

Va ser genial poder desbancar-lo així, però em pregunte si no vaig ser una mica cruel, i em preocupa haver gaudit amb eixe comportament. No puc evitar però, actuar així quan algú que no em coneix tracta d’impressionar-me valent-se de qualsevol xorrada, amb la intenció, clar està, de dur-me al llit.

Per què tanta exigència? Per què evidenciar l’altre? Per què no gaudir simplement de que t’estiguen lligant? Jo no ho sé, i per això us pregunte: tinc un problema?

LAPSUS PERCEPTIU

 Fa uns dies vaig quedar amb un amic que no veía des de feia quasi una eternitat. Manteníem el contacte per Internet (això sí) però res més

Al cap d'un temps d'estar junts i després de fer-nos les corresponents abraçades,vaig començar a posar-lo al corrent de tota la meva vida des de l’última vegada, com si mai no haguérem continuat parlant.

Allí estava jo, “pedantejant” i movent la llengua incansable i ridículament, quan de sobte, ell va esclatar a riure. No podia parar, i contrariada me’l vaig quedar mirant de fit a fit amb desconfiança. Llavors ho vaig comprendre.

Vaig sorprendre’m pensant cóm havia sigut possible aquest oblit, però de seguida vaig entendre que es tractava d’altra cosa. No era una qüestió de memòria, sinó de percepció, i jo havia acabat per percebre al meu amic com una finestreta de contacte del messenger.

Em sap greu, però m’ocorre així, i no sé si preocupar-me o continuar donant les gràcies a les últimes tecnologies per facilitar-me conservar amistats que per inconvenients logístics no puc veure.

He conegut molta gent per Internet, gent interessant, simpàtica, i amb la que a posterior he mantingut o mantinc una relació d’amistat o fins i tot d’alguna cosa més. Però hi ha alguns que encara no he vist mai, i el que em va passar l’altre dia em fa preguntar-me si no seran més que estranys si alguna volta coincidim.

També xatege amb una persona a la que veig quasi tots els dies, i l’ambient que al xat creem és tan íntim e intens que quan la veig en carn i ossos em ve al cap si és la mateixa de la xarxa.

Tant de bo açò no siga generalitzable,, tant de bo allò que ocorregué fora tan sols un mer lapsus perceptiu. Però és per a "preocupa-se", no?

PERSONES I PERSONATGES

PERSONES I PERSONATGES

Com alguns sabeu, col·labore a la ràdio, i fa poc, un dels entrevistats que duguérem al programa de cine, va dir que mentre treballava per a “la tomaca” no veia al les seves “víctimes” com a persones, sinó com a personatges.

Deixant de banda l’enaltiment que feu de la seva hipocresia (almenys a mi m’ho semblà) caldria aturar-se a pensar si tots nosaltres també no som una mica com ell.

Els éssers humans interpretem un rol en esta societat, un paper que la resta de persones ens atorga. Tanmateix, aquesta “resta de persones” pot estar ben equivocada, i considerar que som allò que a ells els vinga de gust que som.

Crec llavors, que fins que no coneixes a una persona, aquesta no és més que un personatge. Un personatge determinat, això sí, per allò que has vist que fa, o pel que penses que fa.

Etiquetar és còmode, i dona seguretat, però a aquesta vida no tot és blanc o negre, ni tan sols gris.

S’ha de conèixer un per tal de poder conèixer els altres, s’ha d’evitar jutjar i que ens afecten els  prejudicis aliens. No és fàcil , però pense que és l’única manera de que deixem de ser tots personatges, i la solució amb la que a la fi podrem ser persones.

CREMAT

Són les cinc de la matinada i aguarda impacient que el seu company acabe el treball. No pot gitar-se, ni dormir. Vol acabar, tancar l’ordinador, i enviar a fer punyetes el que tant li ha costat.

 Però no pot, té un compromís, un acord amb un altre que no acaba i a qui necessita.I no li agrada necessitar res, ni a ningú.


No és la primera volta que li passa, ni tal vegada serà l’última , i maleeix en silenci allò que en un principi va semblar una bona idea: posar-se a treballar amb un amic. De vegades la confiança dona fàstic.

Sempre li ocorre el mateix: la feina mai no està quan toca, se sent cansat, furiós, i en definitiva: cremat. Ha dit el que havia de dir, li ha estirat de les orelles quantes voltes ha pogut, ha fet de pare, mare , i de senyoreta Rotenmeller, però res, sempre topa amb la mateixa actitud.

No es veu capaç tampoc de fotre’l, doncs estima per damunt la seva amistat, però no es dona conter de que els amics han d’estar per a tot, tant per a allò bo com per a allò dolent. I aquest en concret, sembla tindre altres prioritats.

Intenta justificar-lo pensant que potser no tothom es pren les coses de la mateixa forma. És cert, uns li donem més importància a unes , i d’altres, a unes de diferents. El que no es pot fer (i mira que es fa) és donar a entendre a l’altre que realment hi ha un interès per eixa realització en comú, amb la finalitat, clar està, d’obtindre algun tipus de benefici.

També és cert que a colps s’aprèn, que la majoria de situacions dolentes et fan ser més tolerant, i que “no hay mal que por bien no venga”. I això el fa sentir bé, com tot un expert.

- Sí- dirien alguns. – Però com un expert ben cremat-

MALENTÈS

MALENTÈS

Una de les constants d’aquesta vida nostra i de la comunicació amb els nostres semblants, és el malentès. Hi ha d’aquells en que has ficat la pota i d’altres en que no has sigut capaç, com diu la mateixa paraula, d’entendre. Però ambdós ens fan sentir vergonya, almenys a mi.

-Què he fet, què he dit? - Et preguntes llavors. I quan vens a adonarte’n del que ha passat, ja és massa tard.
En un país en que la enveja és l’esport nacional, la dificultat a l’hora de desfer l’esmentat malentès s’engrava amb el pas del temps, que transcorre proporcionalment al tamany que va adquirint la ficada de pota al anar de boca en boca i d’orella a orella.

Si el malentès té a veure amb un comentari que un èsser ha fet d’un altre, la cosa està ben malament. El resultat de tal procés: que la persona de qui s’ha parlat obté una versió totalment transformada de la inicial.

Fa poc vaig clavar la pota en comentar-li a algú que no ho mereixia, un aspecte de la vida professional d’un amic comú. Fou molt innocent per la meva banda, doncs el meu confessor no va ser tan discret com jo pensava que ho era, modificà les meves paraules, i anà a contar-ho per eixe maleït context professional.

L’objecte inicial de la revelació no fou altre que el d’ajudar a tal amic, que en l’esmentat àmbit ho estava passant fatal. Vaig voler posar de manifest la injustícia a la que se’l destina diàriament, obtenint un resultant tant distint que crec que fins i tot va arribar a sentir perillar el seu lloc de treball. Em sap greu haver actuat així, encara que ell m’ha perdonat una volta aclarit l’embolic.

Els altres malentesos són encara pitjors. Les males interpretacions són les que més dolen. I quasi ningú usem el llenguatge amb la exactitud o el precís to que tal volta els evitaria,.

Aquells que es donen en matèria amorosa són els que més ens fan avergonyir, doncs no hi ha res pitjor ni més ridícul que pensar que li agrades a algú al confondre un gest, una paraula, o en definitiva al veure el que es vol veure quan un està enamorat, confós, emocionat o simplement enconyat.

Malgrat tot, el malentès no és un acte voluntari. I encara que la experiència és un grau, no recomane a ningú ser expert en aquesta disciplina. Tan sols espere que us siga útil este últim consell: prudència i precaució.

DECIDIR

DECIDIR


Sembla curiós cóm de sencill pot ser dur a terme una decisió fruit d’un sentiment que carregues sobre les esquenes desde temps enrere. Tanmateix, de sobte, vas i la prens, i actúes, i et preguntes cóm és que ja no és tan complicat.


Necessitem un temps per assimilar segons què fets, hem d’aprendre d’allò que ens desperten, d’allò que ens fan sentir, i intentar comprendre per què és així. Dut a terme tal procés, l’acció ve rodada.


No cal tindre pressa, ni pressionar-se, ni pensar que ja hauriem d’haver fet açò o allò altre. Les persones sóm diferents, i en eixa varietat està el gust, i per això, a cadascú de nosaltres ens cal una cosa, un periode i un temps distint. Perquè no hi ha dos casos iguals o idèntics, tan sols similars.


Estic contenta de poder, per fi, obrar en consquència, però malgrat la meua alegria, tinc la temptació de tornar a caure en la situació d’abans. Almenys així tindria una excusa per haver estat ahí, i podría dir que he reincidit perquè realment és molt complicada.

I ja, ja se que no té gaire sentit racional, i també que cada part de mi em demana actuacions opostes. La qüestió és que no vull tornar al punt de partida, i que ara el que em corromp és una culpa, culpa per no haver fet res abans. I encara que soc conscient de que aquesta no és real, no se pal•liar-la, o almenys emmascarar-la.


No m’agrada sentir-me així, i menys adonar-me’n de que dubte de mi.

EL RETRATO DE DORIAN GRAY

                               EL RETRATO DE DORIAN GRAY. OSCAR WILDE

                               Alianza Editorial. Madrid, 1999, 2009.

                               Traducción de J. Luís López Muñoz.

Águeda Almudena Llorca Bravo.

JUVENTUD, ¿DIVINO TESORO?

 “¡Qué triste resulta! […]. Me haré viejo, horrible, espantoso. Pero este cuadro siempre será joven […] ¡Si fuese al revés! ¡Si yo me conservase siempre joven y el retrato envejeciera! Daría…, ¡daría cualquier cosa por eso! ¡Daría el alma!”. Estas palabras son las que el protagonista de El retrato de Dorian Gray pronuncia ya en el segundo capítulo de la única novela de Oscar Wilde, palabras que con motivo no hubiese osado decir, de haber sabido aquello que el futuro le iba a deparar.

El extracto de este fragmento pone de manifiesto tanto e tema principal tratado en la obra, como la influencia del Fausto de Goethe en el relato, un Fausto que vende su alma al diablo a cambio de conservar para siempre su juventud.

Al igual que otros autores del XIX, como Dostoievski, Tolstoi o Ibsen, Oscar Wilde se vale de su narración para realizar una crítica a la sociedad en la que vive, una comunidad conservadora, tradicional y rígida. El autor  transgrede, denuncia ese contexto inglés y victoriano en el que él mismo se ubica, despreciando los esnobismos y falsos valores de la burguesía. A esta última por cierto, no le agradó la novela, que cómo no, suscitó polémicas.

La trama, repartida en un total de veinte capítulos (no siguen un orden estrictamente cronológico),  gira (como índica el mismo título), entorno a Dorian Gray y su retrato, que envejece y desmejora a medida que su modelo se corrompe. Dorian sin embargo, permanece inalterable. Narra Wilde: “Todo el mundo se preguntaba cómo alguien tan atractivo y puro había escapado a la corrupción de una época sórdida a la vez que sensual”. La realidad es que no lo hizo.

Asimismo, el argumento puede fragmentarse en tres partes, la primera de las cuales incluiría los diez primeros capítulos, en los que Wilde presenta a sus seductores personajes, sus relaciones, sentimientos, pasiones y ambientes. Por otro lado, es durante estos episodios cuando tiene lugar la muerte de Sibyl.

Del capítulo undécimo al decimoctavo tiene lugar el proceso de decrepitud moral al que el protagonista sucumbe, alcanzando el clímax al asesinar al pintor de su retrato.

A modo de colofón tenemos los dos últimos capítulos que resumen la incapacidad de Dorian para cambiar de nuevo, la moraleja de la obra al fin y al cabo.

Es curioso que el autor emplee diez capítulos completos para contar aquello que sucede en poco tiempo (un mes aproximadamente), y que por el contrario, se valga de tan sólo el siguiente para narrar lo que le acontece  a Dorian en casi veinte años. Esto denota que lo importante para Wilde en esta historia, era su comienzo.

El contraste de ambientes en los que tienen lugar los acontecimientos es representativo, pues encontramos algunos extremadamente distintos. Son opuestos por ejemplo, el de Sibyl y Dorian, o el de los fumaderos de opio y los clubes de la alta sociedad.

Los personajes principales son Dorian Gray (y su retrato), Basil, y Henry, todos ellos imbuidos en algún aspecto, de la personalidad de Oscar Wilde o de aquello que pretende criticar.

Así, el retrato encarna los vicios y amoralidades de la burguesía y tiene personalidad propia, pues en algunos fragmentos se dice que es “el verdadero Gray”. Dorian, por su parte, es aquel ser bueno e inocente que el escritor admira.  Basil representa la homoxexualidad y el artista puro, y Henry es la faceta sarcástica, reprimida y cínicamente humorística, del propio Wilde.

Para contar esta historia, el autor dublinés hace gala de un estilo plagado de excelentes y metafóricas descripciones que caen casi en lo romántico. Emplea por otra parte, algunas elipsis temporales, ironías, e interminables diálogos teñidos de sarcasmo. Su léxico es sencillo, y su sintaxis, clara.

Un dato a resaltar es que la obra estaba formada inicialmente por trece capítulos, episodios que fueron apareciendo en la revista Lippincott’s Monhly Magazine. Fue después del éxito cuando Wilde añadió el resto de capítulos, así como el prefacio que le precede y con el que se previene de las críticas.

En definitiva y como conclusión, en Retrato de Dorian Gray, Oscar Wilde denuncia y evidencia las carencias de su sociedad, pero también se retrata a si mismo y a sus propias carencias.

Y como él dice: “No existen libros morales o inmorales, los libros están bien o mal escritos, eso es todo”. Este, el suyo, a nuestro entender, está más que bien.