LLIGAR ÉS TOT UN ART

No sé si és un problema, però no puc lligar. No és que siga un ogre, ni que faja pudor, ni tampoc vaig feta un desastre. El que em passa és que soc una bord, una bord que gaudeix conscient del que fa, concretament.

Divendres passat fou el súmmum. Després de molt de temps d’haver relegat a l’oblit la meva vida d'alcohol i desgavells nocturns, vaig decidir acudir a una festa que tenia una pinta estupenda.

Vaig quedar-me sola un breu instant, i així de còmoda estava mentre observava al meu voltant, quan un xicon d’uns trenta anys, prou salat, se m’apropà. Començàrem a parlar a propòsit d’un grup de música i al poc passàrem a que ell havia estat ací i allà, si era tal o qual, i bla, bla, bla.

Odie als xics que t’entren venent-te que son genials, espectaculars, amb un monòleg que et diu que significarien un clau per a contar. – Nena, si em folles vas a al•lucinar- els falta dir. Quin fàstic!

El cas és que allí estava jo, fent com que l’escoltava, i vaig pensar: Açò ets? Prepara’t que “vas a morder el polvo”, xaval. Acte seguit vaig tornar al punt d’origen de la conversa, afalagant-lo de passada, per ser tan“interessant”, i amb la intenció de pillar-lo amb les defenses baixes (doncs l’ésser humà es troba tremendament indefens davant l’elogi).

Heu de saber que funcionà, perquè donà la casualitat de que aquest origen no era altre que la música, i d’aquesta en conec una miqueta (modesta que és una). Comencí llavors a pedorrejar citant noms que sabia que desconeixeria, bé perquè es tractava de grups i cantants anteriors a la seva data de naixement o bé perquè solen ser-li desconeguts a tot aquell que no siga un amant del jazz. Quan ja el tenia ben desconcertat, vaig relacionar uns pocs d’aquests músics amb un munt de pel•lícules clàssiques que havia vist últimament, també ben antigues.

De sobte, al xic li telefonaren. Despenjà desesperadament el mòbil mentre em donava l’esquena i fugí assegurant-me que tornaria de seguida. Però va desaparèixer, i en localitzar-lo poc després, estava amagat darrere d’un grup de gent a l’altra punta del local, al costat de la eixida, per cert.

Va ser genial poder desbancar-lo així, però em pregunte si no vaig ser una mica cruel, i em preocupa haver gaudit amb eixe comportament. No puc evitar però, actuar així quan algú que no em coneix tracta d’impressionar-me valent-se de qualsevol xorrada, amb la intenció, clar està, de dur-me al llit.

Per què tanta exigència? Per què evidenciar l’altre? Per què no gaudir simplement de que t’estiguen lligant? Jo no ho sé, i per això us pregunte: tinc un problema?