POTSER NO L'ESTIMES TANT

És mal comú ferir qui vols amb un descuit, és freqüent també descarregar els nostres enuigs sobre els que tenim més a prop. Sí, és habitual, però no per això deixa d’estar mal fet, i de vegades et planteges si serà cert que estimes tant estes persones amb qui t’has desfogat.

Diu el refrany, que “el que se ahoga no repara a lo que se agarra”, i crec jo que està encertat del tot. Potser aquells que ens ofeguem deuríem fixar-nos més i tindre cura de qui ens ajuda. Perquè  tal volta la pròxima vegada que caiguem a l’aigua no hi haurà ni tansevol pedra o tronc algun al que aferrar-se.

D’altra banda, tendim a molestar-nos amb major facilitat amb les persones que ens importen, amb les que considerem que tenen un criteri o uns valors, o amb aquelles que ens encisen i enamoren.

Tanmateix, si realment estimem, l’enuig es passa prompte, doncs l’amor que sentim està per damunt d’això i de molt més. En aquelles ocasions en que és així, qualsevol dels implicats demana disculpes, i l’assumpte es deixa per solucionat. Ara bé, podem voler persones que no saben què és el perdó, i tal vegada, davant d’ells, no puguem deixar de banda el rancor.

La ràbia no és bona, i els mals records amb bona dosi d’ella, menys encara. Provoquen desastres, i que fem mal, i també que una volta fet aquest, pensem de l’ésser danyat: “que li bomben”.

I després ens penedim, desitjant no haver dut mai a terme tan dolenta acció. Més ja és massa tard.

És possible llavors, que sí vullgam als que conscient o inconscientment ferim, però que el problema radique en que no sapiguem fer això "d’estimar”.