FAUNA D'AEROPORT

Les falles es cremen, els carrers es buiden,les vacances s’acaben, i de nou, tot i tothom, torna a la normalitat. I ja tocava.

Estes festes he fugit de València, de la festa i el foc, de les aglomeracions. Malgrat això, he patit també eixos petits i molests inconvenients que tenen lloc quan un determinat nombre de persones es concentra en un mateix lloc.

La meva fugida implicava agafar l’avió, i per a variar, es van tornar a repetir una sèrie de pautes que desperten instints assassins, i que demostren tant la borregueria de les gents, com la falta de sentit comú amb la que actuen.

La fauna d’aeroport és ben variada i entre ella trobem diferents espècies:

La família incompetent: sol ubicar-se de manera estratègica a les zones de pas i accés per buscar documentació, menjar, o qui sap què. Forma cues de llargària sorprenent al seu darrere.

Els de la super maleta: estos sers ignoren intencionadament el tamany de maleta que indiquen les instruccions sobre equipatge de cabina. Són perillosos, pots no trobar lloc per al teu correcte equipatge.

Els homes de metall: són identificables per la quantitat d’objectes de metall que obliden llevar-se una i altra vegada en el punt de control i accés a l’avió.

Els que atabalen: espenten les maletes alienes amb la finalitat de guanyar velocitat. Es posen a formar la cua malgrat no haver-hi cap indicació.

Els inamovibles: poden confondre’s amb un membre de la família incompetent. Van sols o en parella i resten quasi indefinidament al final de la cinta transportadora de maletes, impedint el pas.

Els borregos: el comportament comú dels seus membres consisteix a treure l’equipatge del compartiment a gran velocitat i al mateix temps que altres membres una volta que l’avió ha aterrat. Actuen en grup i resten plantats llarga estona fins que les portes de l’aeroplà s’obrin.

Malauradament però, aquesta fauna no es pot evitar, així que durant les vacances de Pasqua ja sé ben segura una cosa: no agafaré l’avió.

RETORN

Després de restar llarg temps callada, torne a escriure, a reprendre la paraula. El meu silenci té explicació, però no espereu una massa elaborada. Quan les expectatives són grans, les decepcions també ho són.

Supose que tothom que té un blog comença amb una idea i després acaba desenvolupant una diferent. Com el viatger del Guardagujas de Arreola, potser ens baixem del tren en un destí inimaginat, però que no ens ve tan malament.

La meva intenció inicial va ser fer crítica social, denunciant amb historietes o amb pròpies vivències, comportaments sense sentit de les persones, formes d’actuar fruit de convencions, influències medi àtiques, o semblants. Finalment però. les històries amb matisos personals són les que més han proliferat.

Un gran inconvenient s'orgina si algú se sent reflectit d’una manera no massa positiva en un text, encara que siga sols una font d’inspiració. Quan tothom que llig el blog pensa que el que dius és 100% cert, la cosa va pitjor.


He volgut escriure a sovint, però no podia, per no ser mal interpretada, perquè este blog és en determinats moments, un diari al descobert, i de vegades és millor callar.

Allò que amb més intensitat escrivim és el que precisament sentim. Sentir és el que he fet els últims mesos: la felicitat, la confiança, l’estima dels altres, el perdó. Ara, toca narrar.

Durant les pròximes setmanes us aniré deixant petits escrits, ensucrats (tal vegada), i per descomptat: contraris a aquella idea amb la que no fa encara un any vaig començar a escriure.

LLIGAR ÉS TOT UN ART

No sé si és un problema, però no puc lligar. No és que siga un ogre, ni que faja pudor, ni tampoc vaig feta un desastre. El que em passa és que soc una bord, una bord que gaudeix conscient del que fa, concretament.

Divendres passat fou el súmmum. Després de molt de temps d’haver relegat a l’oblit la meva vida d'alcohol i desgavells nocturns, vaig decidir acudir a una festa que tenia una pinta estupenda.

Vaig quedar-me sola un breu instant, i així de còmoda estava mentre observava al meu voltant, quan un xicon d’uns trenta anys, prou salat, se m’apropà. Començàrem a parlar a propòsit d’un grup de música i al poc passàrem a que ell havia estat ací i allà, si era tal o qual, i bla, bla, bla.

Odie als xics que t’entren venent-te que son genials, espectaculars, amb un monòleg que et diu que significarien un clau per a contar. – Nena, si em folles vas a al•lucinar- els falta dir. Quin fàstic!

El cas és que allí estava jo, fent com que l’escoltava, i vaig pensar: Açò ets? Prepara’t que “vas a morder el polvo”, xaval. Acte seguit vaig tornar al punt d’origen de la conversa, afalagant-lo de passada, per ser tan“interessant”, i amb la intenció de pillar-lo amb les defenses baixes (doncs l’ésser humà es troba tremendament indefens davant l’elogi).

Heu de saber que funcionà, perquè donà la casualitat de que aquest origen no era altre que la música, i d’aquesta en conec una miqueta (modesta que és una). Comencí llavors a pedorrejar citant noms que sabia que desconeixeria, bé perquè es tractava de grups i cantants anteriors a la seva data de naixement o bé perquè solen ser-li desconeguts a tot aquell que no siga un amant del jazz. Quan ja el tenia ben desconcertat, vaig relacionar uns pocs d’aquests músics amb un munt de pel•lícules clàssiques que havia vist últimament, també ben antigues.

De sobte, al xic li telefonaren. Despenjà desesperadament el mòbil mentre em donava l’esquena i fugí assegurant-me que tornaria de seguida. Però va desaparèixer, i en localitzar-lo poc després, estava amagat darrere d’un grup de gent a l’altra punta del local, al costat de la eixida, per cert.

Va ser genial poder desbancar-lo així, però em pregunte si no vaig ser una mica cruel, i em preocupa haver gaudit amb eixe comportament. No puc evitar però, actuar així quan algú que no em coneix tracta d’impressionar-me valent-se de qualsevol xorrada, amb la intenció, clar està, de dur-me al llit.

Per què tanta exigència? Per què evidenciar l’altre? Per què no gaudir simplement de que t’estiguen lligant? Jo no ho sé, i per això us pregunte: tinc un problema?

LAPSUS PERCEPTIU

 Fa uns dies vaig quedar amb un amic que no veía des de feia quasi una eternitat. Manteníem el contacte per Internet (això sí) però res més

Al cap d'un temps d'estar junts i després de fer-nos les corresponents abraçades,vaig començar a posar-lo al corrent de tota la meva vida des de l’última vegada, com si mai no haguérem continuat parlant.

Allí estava jo, “pedantejant” i movent la llengua incansable i ridículament, quan de sobte, ell va esclatar a riure. No podia parar, i contrariada me’l vaig quedar mirant de fit a fit amb desconfiança. Llavors ho vaig comprendre.

Vaig sorprendre’m pensant cóm havia sigut possible aquest oblit, però de seguida vaig entendre que es tractava d’altra cosa. No era una qüestió de memòria, sinó de percepció, i jo havia acabat per percebre al meu amic com una finestreta de contacte del messenger.

Em sap greu, però m’ocorre així, i no sé si preocupar-me o continuar donant les gràcies a les últimes tecnologies per facilitar-me conservar amistats que per inconvenients logístics no puc veure.

He conegut molta gent per Internet, gent interessant, simpàtica, i amb la que a posterior he mantingut o mantinc una relació d’amistat o fins i tot d’alguna cosa més. Però hi ha alguns que encara no he vist mai, i el que em va passar l’altre dia em fa preguntar-me si no seran més que estranys si alguna volta coincidim.

També xatege amb una persona a la que veig quasi tots els dies, i l’ambient que al xat creem és tan íntim e intens que quan la veig en carn i ossos em ve al cap si és la mateixa de la xarxa.

Tant de bo açò no siga generalitzable,, tant de bo allò que ocorregué fora tan sols un mer lapsus perceptiu. Però és per a "preocupa-se", no?

PERSONES I PERSONATGES

PERSONES I PERSONATGES

Com alguns sabeu, col·labore a la ràdio, i fa poc, un dels entrevistats que duguérem al programa de cine, va dir que mentre treballava per a “la tomaca” no veia al les seves “víctimes” com a persones, sinó com a personatges.

Deixant de banda l’enaltiment que feu de la seva hipocresia (almenys a mi m’ho semblà) caldria aturar-se a pensar si tots nosaltres també no som una mica com ell.

Els éssers humans interpretem un rol en esta societat, un paper que la resta de persones ens atorga. Tanmateix, aquesta “resta de persones” pot estar ben equivocada, i considerar que som allò que a ells els vinga de gust que som.

Crec llavors, que fins que no coneixes a una persona, aquesta no és més que un personatge. Un personatge determinat, això sí, per allò que has vist que fa, o pel que penses que fa.

Etiquetar és còmode, i dona seguretat, però a aquesta vida no tot és blanc o negre, ni tan sols gris.

S’ha de conèixer un per tal de poder conèixer els altres, s’ha d’evitar jutjar i que ens afecten els  prejudicis aliens. No és fàcil , però pense que és l’única manera de que deixem de ser tots personatges, i la solució amb la que a la fi podrem ser persones.

DECIDIR

DECIDIR


Sembla curiós cóm de sencill pot ser dur a terme una decisió fruit d’un sentiment que carregues sobre les esquenes desde temps enrere. Tanmateix, de sobte, vas i la prens, i actúes, i et preguntes cóm és que ja no és tan complicat.


Necessitem un temps per assimilar segons què fets, hem d’aprendre d’allò que ens desperten, d’allò que ens fan sentir, i intentar comprendre per què és així. Dut a terme tal procés, l’acció ve rodada.


No cal tindre pressa, ni pressionar-se, ni pensar que ja hauriem d’haver fet açò o allò altre. Les persones sóm diferents, i en eixa varietat està el gust, i per això, a cadascú de nosaltres ens cal una cosa, un periode i un temps distint. Perquè no hi ha dos casos iguals o idèntics, tan sols similars.


Estic contenta de poder, per fi, obrar en consquència, però malgrat la meua alegria, tinc la temptació de tornar a caure en la situació d’abans. Almenys així tindria una excusa per haver estat ahí, i podría dir que he reincidit perquè realment és molt complicada.

I ja, ja se que no té gaire sentit racional, i també que cada part de mi em demana actuacions opostes. La qüestió és que no vull tornar al punt de partida, i que ara el que em corromp és una culpa, culpa per no haver fet res abans. I encara que soc conscient de que aquesta no és real, no se pal•liar-la, o almenys emmascarar-la.


No m’agrada sentir-me així, i menys adonar-me’n de que dubte de mi.

UN BON ANY

UN BON ANY


De vegades tinc la sensació de que no avance res, de que no evolucione, de que ni tan sols millore un poc com a persona. Però hui he fet repàs a aquest últim any i m’he n’he adonat de que eixa no és la realitat, sino una de ben diferent.



He trencat amb amistats viciades de tant donar però no rebre res, he deixat prejudicis enrere, he regalat a l’oblit la vergonya per haver sigut com vaig ser, per no haver actuat d’aquesta o altra manera. Si no ho vaig fer és perquè no podía, perquè no sabia. I no és una excusa, simplement és cert.



En altres escrits d’antany, he deixat ben clara la meva creença en la predisposició humana, però el que no imaginava és que tan forta fos tal propensió.

Tanmateix, el cas és que enguany també he conegut personetes d’allò més especial. Aquesta paraula és ben amplia, i de fet entre elles no s’assemblen gens. Les últimes “adquisicions” són potser les millors. Compromeses, encantadores, llestes i també intel•ligents. Diferents, desinteresades, persones que donen sense demanar res a canvi. I em senc bé, especial.



M’inciten a fer més, a buscar informació, a millorar corregint-me amb dolç tacte. I em pregunte: i per qué a mi? M’emociona pensar que hi ha gent que val la pena, persones que em veuen com soc, éssers que eviten que em plantege que potser jo tinc la culpa de que m’entenguen d’altra forma.

Tal vegada aquesta nova millora vinga donada per un canvi en la meva predisposició? No ho se, però la qüestió m’anima a seguir endavant,  i a mirar amb més deteniment allò que m’exigeixc, allò que aconsegueixc, allò que tinc, i en definitiva, allò que sóc.

TINDRE CARÀCTER

TINDRE CARÀCTER.

Tinc la sensació de que a les persones amb caràcter no se les entén com a les altres. Potser són més complexes, o tal vegada no, però moltes voltes ningú no veu qui, ni cóm són.

Hi ha qui associa el mal geni, una reacció dolenta, o el fet de que algú no es prenga massa bé determinades situacions, amb el seu caràcter. Jo, per la meua banda, pense que no té res a veure, donat que educació i personalitat són dos termes ben distints.

Quan diguem que algú té caràcter, ens solem referir a que poseeix (precisament) una personalitat molt marcada i amb uns determinats valors ben assentats. I imaginem una persona ferma i segura. Al meu parer, una persona amb aquestes caracteristiques té menys possibilitats de perdre els papers, quan s'enfada, que una altra. Fins i tot té menys possibilitats d’enutjar-se.

Així mateix, fa poc vaig tindre una conversa amb un amic sobre aquest tema. Ell em deia que no relacionava les persones amb caràcter amb la depressió, o siga, que no pensava que pogueren deprimir-se.

Després de reflexionar un poc, he pensat que potser sí sembla que tinguen menys possibilitats: pareixen forts amb tota la seva seguretat. Però també me n’he adonat de que eixa aparent fortalesa, caràcter i conviccions pròpies, sempre els podran fer notar que són una mica distints, que estan distanciats de la resta, una resta que a la vegada els farà de banda donant per sentat que són forts i no necessiten res. I se sentiran, al cap i a la postre, sols.

No tothom porta bé la soledat, la veritat és que malauradament són pocs els que així ho fan.

Som éssers socials, i el caràcter, per molt fort que siga, no pot amb això.

TENER CARÁCTER

TENER CARÁCTER.

Tengo la sensación de que a las personas con carácter no se las entiende como a las otras.

Quizás son más complejas, o quizás no, pero muchas vueltas nadie ve quienes, ni de qué manera son.

Hay quien asocia el mal genio y el tomarse mal las situaciones, con este tipo de ser nombrado: aquel que tiene carácter. Yo, por mi parte, pienso que no tiene nada a ver. Más bien a la inversa.

Cuando se dice que alguien tiene carácter nos referimos a que esa persona tiene una personalidad muy marcada, con unos determinados valores y seguridades asentadas, nos referimos a una persona firme y segura. Y a mi parecer, una persona segura tiene menos posibilidades de perder los papeles y la compostura cuando se enfada, que otra. Incluso tiene menos posibilitados de enojarse.

Asimismo, hace poco tuve una conversación con un amigo sobre este mismo tema. Él me decía que no relacionaba las personas con carácter con la depresión, o sea, que no pensaba que pudieran deprimirse. Tras reflexionar un poco, he pensado que puede parecer que tengan menos posibilidades: se les ve fuertes con toda su seguridad.

Pero también me he dado cuenta de que esa aparente fortaleza, carácter y convicciones propias, siempre les podrán hacer notar que son algo distintos, que están distanciados del resto, un resto que a la vez les hará de lado dando por sentat que son fuertes y no necesitan nada. Y se sentirán, al fin y al cabo, solos.

No todo el mundo lleva bien la soledad, la verdad es que, desgraciadamente, son pocos los que así lo hacen. Somos seres sociales, y el carácter, por muy fuerte que sea, no puede con ello.






(Agradecimientos a Marcel)

SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Mai no he comprès per què a algunes persones els agradaria tornar al passat, mai no vaig entendre que volguessin fer les coses d'una altra manera o que tinguessin vergonya d'haver actuat d'aquesta o aquella manera, més correcta o menys.

No se quins errors anhelen apanyar, ni cóm no es plantegen, amb la seva pessimista visió, que podrien augmentar el seu error.

En la formació de la nostra personalitat intervé el que hem viscut, totes les nostres experiències i eleccions, bones i dolentes. Podem haver fallat, i desitjar no haver-ho fet, però possiblement, en el moment en què vam escollir actuar d'una determinada manera, no érem capaços de cap altra cosa que més que d'equivocar-nos. I és per això mateix per la qual cosa en el futur no tornarem a fer-ho d'aquesta manera equivocada o poc avantatjosa.

En ocasions hem elegit la que no era la millor opció, vivint les conseqüències un temps després. Però si no ho haguéssim fet, no sabríem que era precisament això, una mala opció.

No crec que calgui sentir vergonya pel que un ha fet o deixada de ser fet, ja que de tot s'aprèn. Potser hauriem d'estar orgullosos d'aquesta millora duta a terme, potser hauríem de recordar-nos de tant en tant i més a sovint, que alguns éssers humans estem en continu procés de maduració.

PASADO, PRESENTE, FUTURO

Nunca he comprendido por qué a algunas personas les gustaría volver al pasado, jamás entendí que quisieran hacer las cosas de otro modo o que tuvieran vergüenza de haber actuado de esta o aquella manera más correcta o menos. No se qué errores anhelan enmendar, ni cómo no se plantean en su pesimista visión, que podrían acrecentar su error.

En la formación de nuestra personalidad interviene lo que hemos vivido, todas nuestras experiencias y elecciones, buenas y malas. Podemos haber fallado, y desear no haberlo hecho, pero posiblemente, en el momento en que escogimos actuar de un determinado modo, no éramos capaces de otra cosa que más que de equivocarnos. Y es por esto mismo por lo que en el futuro no volveremos a hacerlo de esa manera equivocada o poco ventajosa.

En ocasiones hemos elegido la que no era la mejor opción, viviendo las consecuencias un tiempo después. Pero si no lo hubiésemos hecho, no sabríamos que era precisamente eso, una mala opción.

No creo que haya que sentir vergüenza por lo que uno ha hecho o dejado de hacer, pues de todo se aprende. Quizá habría que estar orgulloso de esa mejora llevada a cabo, quizás tendríamos que recordarnos de vez en cuando, que algunos seres humanos estamos en continuo proceso de maduración.

FATALMENT PREDISPOSTOS

PREDISPOSTOS

S’ha sentit dir que totes les malalties són psicosomàtiques. Jo no crec que totes ho siguen, però el que sí pense és que la predisposició i estat d’ànim amb que un es troba, influeixen molt a l’hora de caure malalt i en també moltes altres facetes de la vida.

Per aquest mateix motiu, aquesta teoria resultaria una bona explicació a un curiós fenomen, que de segur a tots, alguna volta, ens ha passat. El fenomen no és altre que la típica temporada en la que tot ens va malament.

M’explique: tens un giro de peu, et baralles amb un amic, trenques més gots del que és habitual, tens un accident de cotxe, et trobes atabalat i malhumorat, i damunt, et constipes o agafes alguna infecció sense importància però molt molesta.

Potser si en un primer moment no t’hagueres barallat amb l’amic, tindries el cap al lloc, no estaries despistat, i no trencaries gots ni tindries l’accident de cotxe, (amb la conseqüent despesa impressionant de pasta, i amb la òbviament, conseqüent mala llet).

El problema ve quan dos d’aquestos casos venen lligats i no et dona temps a prendre’t la situació amb calma. Llavors tot ve rodat.

Per a més inri, hi ha persones que ens boicotegem més encara, i que podem estar de mal humor per una cosa que encara no ha passat, però que ens imaginem que passarà, i d’una manera no massa favorable.

Vist açò i vist que ens queden molts pocs dies de vacances (a alguns), una recomanació: calma, i menys predisposició.

BONS PADRINS

“Tenir uns bons padrins és el millor”, em deia ahir vespre un bon amic meu. No vaig saber si donar-li la raó o no, doncs parlàvem de treball i de l’ús que han fet alguns coneguts de determinats amics, de manera interessada, amb la finalitat d’aconseguir certs beneficis.

Jo no tinc tan clara la seva afirmació, i potser perquè no dispose d’endolls, no ho veig massa bé. Per una banda, qui ha de tindre qualsevol cosa és per merèixer-la, o per haver-se-la guanyat. Per l’altra, no em sembla adequat perquè els amiguismes provoquen que la gent endollada, a posteriori, no sàpiga treure’s les castanyes del foc. Encara que bé, hi haurà de tot.

Tanmateix, és lògic que algú recomane a un conegut quan s’assabenta d’una vacant en un lloc de treball o càrrec, i també és lògic llavors, que l'empresa on és la vacant agafe abans a la persona recomanada que a cap altra. Però no sempre ix bé.

És cert que una espenteta no li ve malament a ningú. Ara bé, és més cert encara que val la pena fer l’esforç a l’hora de clavar el cap dins d’un lloc, i veure com, ja dins, et pots superar o et poden recomanar. Sempre, la satisfacció obtinguda quan aconssegueixes el que vols amb cap ajuda més que la pròpia, és major, i amb diferència.

Potser ara sí sabria qué replicar-li al meu amic, potser ara ja podria dir-li perquè pense que tindre bons padrins no és el millor.

M'HAN SORPRÉS

Ahir complia 21 anys. No vaig planificar res, volia passar el dia com qualsevol altre, i així va ser. Tanmateix, que fos el meu aniversari va propiciar algunes situacions que malgrat no ser inesperades, no van deixar de sorprendre'm gratament.

Vaig aixecar-me tard, i en engegar el telèfon tenia la quantitat més gran de missatges que mai no rebia desde feia temps. No eren missatges simples, missatges complidors, missatges per quedar bé. Eren tots ells, intensos, i en cada un es podia veure una mica dels sentiments i moments compartits amb el seu autor.I això m'ha fet pensar.

Potser el temps ens ajude a triar les amistats correctes, potser no estiga tan sola com de vegades note, potser tot siga una sensació que duc a sobre des de fa un temps.

Fa molt ja ,que vaig començar a intentar no esperar res de cap persona. Ni tan sols de mi, doncs cadascú té els seus moments i circumstàncies. No crec que actúe malament així, evite patir.

Llavors aquells dels qui et rodeges des de fa no tant de temps, de sobte fan allò que tu consideres que hauria de ser. I sorprén. Però m'agrada aquesta sorpresa.

Abans pensava molt en que jo no feia per cuidar les amistats, i segurament en alguns casos siga veritat, però quan tens un canvi gros, costa, perquè no tot el món canviem alhora i en la mateixa direcció. Tanmateix, m'he donat conter de que no es tracta d'anar cuidant les amistats en el sentit que jo entenia, sinò de ser u mateix portant-se bé amb elles i sense agenollar-se.

Fer-se "major" a aquest preu, no està llavors, gens malament. I com diu un amic meu i alguna gent més: la experiència és un grau.

ALCOHÒLIC CONDUCTOR

ALCOHÒLIC CONDUCTOR

Són les tres de la matinada, la rosada, pesada, cau sobre la nostra pell, impregnada de suor. Mentre espero a que surten totes les cambreres, dirigeixo la vista cap a un grup de joves que caminen per la calçada, beguts, descalços, i amb gots a la mà.

Pujo al cotxe i arranco, i mentre faig marxa enrere per sortir de l’aparcament, observo preocupada pel retrovisor, amb un nus a la gola, temorosa de xafar algú.

He de passar per una zona freqüentada i minoro la velocitat, doncs la gent fa botelló al bell mig del carrer mentre balla entre els cotxes o els esquiva com a bous. La resta de conductors no semblen tan previnguts, i la distància de seguretat que guarden em fa deduir que porten algunes copetes de més. Però la policia no és enlloc.

Segons la memòria del Institut Nacional de Toxicologia de 2008, el 40% dels conductors que perderen la vida en accidents de tràfic eixe any, estaven baix l’efecte de l’alcohol o d’altres drogues. Açò fou noticia a El mundo, però tanmateix, cada dissabte al sortir de la feina, em trobe amb el mateix panorama.

El pitjor del cas és que la gent, quan està sopant, si diu que no beu, és perquè la poli va a pillar-los, per la multa, i no per la seva seguretat i la de la resta. Passa com abans amb el casc i els ciclomotors, sols que en el cas actual jo crec que hi ha molta menys conscienciació.

Potser el problema es solucionaria amb multes més fortes i en major quantitat sobretot en aquesta zona de marxa, però la Guardia Civil no pot multar dins la ciutat, i l’ajuntament no disposa més policia local per establir l’ordre.

Suposo, que com amb tot, fins que no passe una desgràcia, ningú no mourà ni un dit, ni mig. I no sé si malauradament, no queda molt per a aquesta.

EVITANT EL CONFLICTE

No m’agrada discutir, és cansat. No li trobe el gust enlloc. Potser però, que algunes voltes suporte més del que deuria, sols per evitar el conflicte, i després passa el que passa.

De totes les discussions, les pitjors, per a mi, són les que mantens amb algú a qui aprecies (amics, parella, amics "especials", tant em fa). Quan hi ha estima, també hi cap l’odi. Ja ho diu la frase, que d’un a l’altre sols hi ha un pas.

Hi ha moltes formes de barallar-se i si no fóra una bestiesa, asseguraria que el
discutir és tot un art.

Alguns criden i altres callen, uns es fan els ofesos i altres les víctimes. Hi ha qui perd els papers i també qui fa com que res no va amb ell. La meva especialitat es callar i després rebentar. I esguita ben lluny, i ningú no ho entén.

El conflicte no és agradable, però tampoc per evitar-lo deixa de resultar fastigosament molest, i de vegades té una capacitat de desenvolupament i creixement impressionant, i quan menys t’ho esperes ja el tens al damunt o se t’escapa de les mans.

És diferent llevar-li importància a certes xorrades enutjoses que intentar que no ens afecte un tema que realment és important. Tanmateix, de vegades una és confon, i per no resultar una vella gemegosa i pesada no denuncia allò que li fot.

Però el dia que rebentes aplega, i te’n adones de la cremor acumulada, i clar, a l’enuig que tens amb l’altre s’afegeix el que tens amb tu mateixa per no haver pres cartes en l’assumpte amb més antelació, i per ser posseïdora d'una rancor vergonyosa. La persona amb qui t’enfades, que per descomptat desconeix els teus conflictes interns, veu exagerada la teva nova i ja manifesta mala llet.

Val la pena doncs, dir les coses quan toca, doncs a veure si de tant evitar el conflicte, amb molta més força i impuls, acaba per caure’ns a sobre i ens deixa ben aixafats.

INSATISFETS

Tots hem sentit dir alguna volta que quan aconsegueixes acomplir un fi durant llarg temps somiat, aquest és menys important del que havies imaginat. El que no es comenta però, és que el procés de continua insatisfacció que ens corromp a alguns, no s’atura ací.

El vertader problema ve quan obtinguda una meta te’n adones de que et queda un munt d’insatisfaccions per resoldre, i sinó, el teu cabet ja se’n carregarà de que te’n crees de noves.

Segons la nostra edat, podríem dividir les facetes de la vida en categories com treball, estudis, amor, diners, fills, amics,etcètera. Jo, com que sóc jove, em conforme amb les dels amics, els estudis, i el treball.

Amb veu clara i forta puc afirmar que estic més que contenta amb l’esforç emprat i recompensa obtinguda tant al treball com als estudis, però em falla la qüestió dels amics. Tanmateix, no puc evitar tindre una sensació de “xasco” constant amb la gent.

No aposte per ningú, i certament no sabria dir per què. Potser pels cops que et dona la vida, o potser per qualsevol altre motiu, però el cas és que últimament prefereixo estar sola, perque almenys així, se que vaig a estar bé.

Pocs són els que afirmen sentir-se agust a casa, sols, i amb poca activitat per fer, però jo si sóc d’aquests. Pot semblar genial, doncs no necessites ningú més que tu mateix, però he descobert que de vegades resulta contraproduent. S’està tan bé sol, que no fas l’ esforç de comunicar- te decentment amb la resta, i potser et perds més del que et penses.

Resulta complicat sortir d’eixa situació, i més encara si tenim en conter el que costa trobar persones que no siguen borregues o entre les que no sentir-se tan únic i diferent.

I sí, sóc jove i tinc molt de temps, però estic cansada, i de vegades pense que amb aquests ànims, acabaré la resta dels meus dies amb el consol de la tan coneguda frase: “més val sol que mal acompanyat”.

NO SABEN QUÈ COSTA

NO SABEN QUÈ COSTA

Recentment he descobert una tendència que, sembla ser, està malauradament molt més estesa del que em pensava. Es tracta d’ una actitud que mantenen els pares amb “peles” amb els seus sants e innocents fills, i que consisteix en donar-los tot allò que demanen (diners inclosos) i en premiar-los per el que tota la vida ha sigut el deure d’un jove que estudia.

Anar a la universitat privada m’ha obligat a veure coses que mai no hauria imaginat. Ha tingut companys de classe als que els han donat més de cent euros setmanals per a despeses personals. Hi ha d’altres que a l’estiu els han quedat assignatures, i si les aproven els ho remuneraran. Molts tenen també vacances pagades a un país exòtic, com a premi d’haver-ho tret tot net.


Per al meu parer, els pares o tutors d’aquests joves, no estan fent-los cap favor, ni molt menys. Els seus fills estaran terriblement contents, i gastaran tot el que puguen i més, perque si els diners s’acaben total han de demanar-ne més.

Aquesta forma d’actuar el que fa és que els seus xiquets no sàpiguen l’esforç que comporta guanyar-se el jornal, ni el que costen les coses, no saben valorar-ho.

No comprenc cóm hem arribat a aquest punt. Fa no tants anys si algú jove en edat de treballar volia diners per a les seves despeses personals, no ho demanava a casa, li feia vergonya (com me la fa a mi, que treballe i estudie alhora), però ara, qualsevol estudiant major de setze anys disposa d’una paga atorgada pels seus progenitors, per la cara.

Por em fa pensar què els passarà. Que vagen amb cura.

POR PARALITZANT

POR PARALITZANT

Fa prop d’ una setmana es va assabentar dels resultats del últims exàmens del curs; sorprenentment ho havia aprovat tot. Després de la eufòria inicial, però, va preguntar-se: i ara què?

Ha treballat i estudiat durant tot el curs, i troba a faltar tindre més activitat. Sap que ha de moure’s per trobar una feina relacionada amb allò que estudia, i també sap que quan més prompte ho faja, millor. Té temps, molt de temps, però el perd, sola, a casa, amb la única companyia de les parets i mobles, que l’observen amb mirada acusadora.

No fa res perque té por,una por esfereïdora d’anar a preguntar allí on podria treballar,i que la rebutgen. Tem també que l’agafen,i clavar la pota a la primera de canvi. És insegura i desconeix la seva capacitat i carències. Tanmateix, d’aquestes segones imagina un fum. I sí, està boicotejant-se ella soleta.

No és vaguetat, no és desídia, ni apatia, sols és por, una por irracional que la paralitza i bloqueja.

La solució comença doncs,adonant-se’n de la irracionalitat de la mateixa i de que “el no” es té des de el principi. A la ma de cadascú està el canviar que així siga per sempre més.