NO SABEN QUÈ COSTA
Recentment he descobert una tendència que, sembla ser, està malauradament molt més estesa del que em pensava. Es tracta d’ una actitud que mantenen els pares amb “peles” amb els seus sants e innocents fills, i que consisteix en donar-los tot allò que demanen (diners inclosos) i en premiar-los per el que tota la vida ha sigut el deure d’un jove que estudia.
Anar a la universitat privada m’ha obligat a veure coses que mai no hauria imaginat. Ha tingut companys de classe als que els han donat més de cent euros setmanals per a despeses personals. Hi ha d’altres que a l’estiu els han quedat assignatures, i si les aproven els ho remuneraran. Molts tenen també vacances pagades a un país exòtic, com a premi d’haver-ho tret tot net.
Per al meu parer, els pares o tutors d’aquests joves, no estan fent-los cap favor, ni molt menys. Els seus fills estaran terriblement contents, i gastaran tot el que puguen i més, perque si els diners s’acaben total han de demanar-ne més.
Aquesta forma d’actuar el que fa és que els seus xiquets no sàpiguen l’esforç que comporta guanyar-se el jornal, ni el que costen les coses, no saben valorar-ho.
No comprenc cóm hem arribat a aquest punt. Fa no tants anys si algú jove en edat de treballar volia diners per a les seves despeses personals, no ho demanava a casa, li feia vergonya (com me la fa a mi, que treballe i estudie alhora), però ara, qualsevol estudiant major de setze anys disposa d’una paga atorgada pels seus progenitors, per la cara.
Por em fa pensar què els passarà. Que vagen amb cura.
Recentment he descobert una tendència que, sembla ser, està malauradament molt més estesa del que em pensava. Es tracta d’ una actitud que mantenen els pares amb “peles” amb els seus sants e innocents fills, i que consisteix en donar-los tot allò que demanen (diners inclosos) i en premiar-los per el que tota la vida ha sigut el deure d’un jove que estudia.
Anar a la universitat privada m’ha obligat a veure coses que mai no hauria imaginat. Ha tingut companys de classe als que els han donat més de cent euros setmanals per a despeses personals. Hi ha d’altres que a l’estiu els han quedat assignatures, i si les aproven els ho remuneraran. Molts tenen també vacances pagades a un país exòtic, com a premi d’haver-ho tret tot net.
Per al meu parer, els pares o tutors d’aquests joves, no estan fent-los cap favor, ni molt menys. Els seus fills estaran terriblement contents, i gastaran tot el que puguen i més, perque si els diners s’acaben total han de demanar-ne més.
Aquesta forma d’actuar el que fa és que els seus xiquets no sàpiguen l’esforç que comporta guanyar-se el jornal, ni el que costen les coses, no saben valorar-ho.
No comprenc cóm hem arribat a aquest punt. Fa no tants anys si algú jove en edat de treballar volia diners per a les seves despeses personals, no ho demanava a casa, li feia vergonya (com me la fa a mi, que treballe i estudie alhora), però ara, qualsevol estudiant major de setze anys disposa d’una paga atorgada pels seus progenitors, per la cara.
Por em fa pensar què els passarà. Que vagen amb cura.
l'autocontenció et salva de llegir la meua opinió, però tens molta i molta raó!
ResponderEliminar