De vegades tinc la sensació de que no avance res, de que no evolucione, de que ni tan sols millore un poc com a persona. Però hui he fet repàs a aquest últim any i m’he n’he adonat de que eixa no és la realitat, sino una de ben diferent.
He trencat amb amistats viciades de tant donar però no rebre res, he deixat prejudicis enrere, he regalat a l’oblit la vergonya per haver sigut com vaig ser, per no haver actuat d’aquesta o altra manera. Si no ho vaig fer és perquè no podía, perquè no sabia. I no és una excusa, simplement és cert.
En altres escrits d’antany, he deixat ben clara la meva creença en la predisposició humana, però el que no imaginava és que tan forta fos tal propensió.
Tanmateix, el cas és que enguany també he conegut personetes d’allò més especial. Aquesta paraula és ben amplia, i de fet entre elles no s’assemblen gens. Les últimes “adquisicions” són potser les millors. Compromeses, encantadores, llestes i també intel•ligents. Diferents, desinteresades, persones que donen sense demanar res a canvi. I em senc bé, especial.
M’inciten a fer més, a buscar informació, a millorar corregint-me amb dolç tacte. I em pregunte: i per qué a mi? M’emociona pensar que hi ha gent que val la pena, persones que em veuen com soc, éssers que eviten que em plantege que potser jo tinc la culpa de que m’entenguen d’altra forma.
Tal vegada aquesta nova millora vinga donada per un canvi en la meva predisposició? No ho se, però la qüestió m’anima a seguir endavant, i a mirar amb més deteniment allò que m’exigeixc, allò que aconsegueixc, allò que tinc, i en definitiva, allò que sóc.
et sents especial perquè ERES especial!
ResponderEliminarAixò és un amic i tot lo demés tonteries!
ResponderEliminar