PRINCIPIS NO TAN ANTIQUATS

“Primero la obligación y luego la devoción” o “con chicos no vayas, que te distraes de los estudios”. Que algú em diga que no ho ha sentit dir això. Mil voltes ho he escoltat jo i mil voltes més he renegat d’ aquestes frases. El pitjor de tot? Que són certes.

Que haja hagut de complir els 21 per adonar-me’n d’açò, té delit, però ser conscient de que els principis antiquats dels nostres avis tenen raó de ser, se m’entoixa més greu encara. Us conte:

Fa unes setmanes vaig assabentar-me d’una sèrie de comentaris que certa persona a qui estimava havia fet de mi. Verificades, constatades, i malauradament confirmades les informacions, vaig pillar un cabreig d’aquests considerables.

Donat que no podia delatar la meua font sense posar en perill la seua amistat i enviar a fer punyetes la meua paraula d’honor, vaig optar (si és que per això es pot optar) per deprimir-me i omplir-me d’aquesta sensació tan desagradable anomenada impotència.

Com a conseqüència de la esmentada depressió vaig ser incapaç de realitzar un assumpte de treball, si no de vital importància, prou rellevant per a mi. La concentració em va abandonar com si el meu cap fos paradís estrany per ella, i vaig pensar: una persona que jo trie estimar ha de ser qui em fastidie el curro que tant he anhelat? Patutia, vaja que no estic disposta, el que va davant, va davant.

Si aquest estat s’hagués donat per algun fet important com la mort d’un ésser volgut, o per l’enuig d’un familiar, o en definitiva per alguna cosa que jo no hagués pogut escollir, doncs val, m’autocompenediria i em faria un poc la víctima (si de cas, que no és tan còmode). `Però clar, en aquest cas no podia, tocava fotre’s .

Així que he optat per la decisió més pràctica encara que també més dura: deixar d’estimar eixa persona. En eixe procés estic, i vaja si fa mal , però aixó sí, ara puc queixar-me.

- Aisss!