SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?