L'EXCUSA PERFECTA

L’EXCUSA PERFECTA

Degut a fets ocorreguts aquesta darrera setmana, me n’he adonat de determinades situacions que donen peu a la justificació ideal, és a dir, a l’excusa perfecta.

Per exemple, moltes voltes, enutjats per algun fet que ens ha passat, o bé enutjats simplement amb una determinada persona, paguem “el pato” amb algú proper que sense voler comet una errada sense no massa importància. Tanmateix, tota la ràbia continguda surt a l’exterior, perdent-se les formes i alguna cosa més.

També potser l’enuig siga amb eixa persona amb qui u es descarrega, però per altre motiu distint al propiciador de l’explosió, habitualment histriònica.

Altres vegades l’excusa perfecta s’esdevé després de que l’altre expose els motius del seu enuig, acuse, etcètera, sempre que entre aquests motius i acusacions es trobe alguna falsedat o mentida. Per què llavors, tota la resta del seu discurs ha de ser mentida també? Però és fàcil ridiculitzar i fer-se amb una raó que no es té.

Així mateix, serveix d’excusa perfecta, el que l’altre haja fet, i més si es val del manit dit “fer com fan no és pecat”. Un cornut mai no podrà queixar-se de la mateixa manera a la seva parella si li ha posat previament les banyes.

Quan vols prendre una decisió i no t’atreveixes també és útil emprar els errors de la resta, un exemple clar és el que s’observa a les ruptures amoroses.

Vist açò, crec que les relliscades alienes constitueixen així, el principi de formació de l’excusa perfecta. Doncs vaja.