DECIDIR

DECIDIR


Sembla curiós cóm de sencill pot ser dur a terme una decisió fruit d’un sentiment que carregues sobre les esquenes desde temps enrere. Tanmateix, de sobte, vas i la prens, i actúes, i et preguntes cóm és que ja no és tan complicat.


Necessitem un temps per assimilar segons què fets, hem d’aprendre d’allò que ens desperten, d’allò que ens fan sentir, i intentar comprendre per què és així. Dut a terme tal procés, l’acció ve rodada.


No cal tindre pressa, ni pressionar-se, ni pensar que ja hauriem d’haver fet açò o allò altre. Les persones sóm diferents, i en eixa varietat està el gust, i per això, a cadascú de nosaltres ens cal una cosa, un periode i un temps distint. Perquè no hi ha dos casos iguals o idèntics, tan sols similars.


Estic contenta de poder, per fi, obrar en consquència, però malgrat la meua alegria, tinc la temptació de tornar a caure en la situació d’abans. Almenys així tindria una excusa per haver estat ahí, i podría dir que he reincidit perquè realment és molt complicada.

I ja, ja se que no té gaire sentit racional, i també que cada part de mi em demana actuacions opostes. La qüestió és que no vull tornar al punt de partida, i que ara el que em corromp és una culpa, culpa per no haver fet res abans. I encara que soc conscient de que aquesta no és real, no se pal•liar-la, o almenys emmascarar-la.


No m’agrada sentir-me així, i menys adonar-me’n de que dubte de mi.