CREMAT

Són les cinc de la matinada i aguarda impacient que el seu company acabe el treball. No pot gitar-se, ni dormir. Vol acabar, tancar l’ordinador, i enviar a fer punyetes el que tant li ha costat.

 Però no pot, té un compromís, un acord amb un altre que no acaba i a qui necessita.I no li agrada necessitar res, ni a ningú.


No és la primera volta que li passa, ni tal vegada serà l’última , i maleeix en silenci allò que en un principi va semblar una bona idea: posar-se a treballar amb un amic. De vegades la confiança dona fàstic.

Sempre li ocorre el mateix: la feina mai no està quan toca, se sent cansat, furiós, i en definitiva: cremat. Ha dit el que havia de dir, li ha estirat de les orelles quantes voltes ha pogut, ha fet de pare, mare , i de senyoreta Rotenmeller, però res, sempre topa amb la mateixa actitud.

No es veu capaç tampoc de fotre’l, doncs estima per damunt la seva amistat, però no es dona conter de que els amics han d’estar per a tot, tant per a allò bo com per a allò dolent. I aquest en concret, sembla tindre altres prioritats.

Intenta justificar-lo pensant que potser no tothom es pren les coses de la mateixa forma. És cert, uns li donem més importància a unes , i d’altres, a unes de diferents. El que no es pot fer (i mira que es fa) és donar a entendre a l’altre que realment hi ha un interès per eixa realització en comú, amb la finalitat, clar està, d’obtindre algun tipus de benefici.

També és cert que a colps s’aprèn, que la majoria de situacions dolentes et fan ser més tolerant, i que “no hay mal que por bien no venga”. I això el fa sentir bé, com tot un expert.

- Sí- dirien alguns. – Però com un expert ben cremat-