LA EXCUSA PERFECTA

LA EXCUSA PERFECTA

Debido a hechos ocurridos esta última semana, me he dado cuenta de determinadas situaciones que dan pie a la justificación ideal, es decir, a la excusa perfecta.

Por ejemplo, muchas veces, enojados por|para algún hecho que nos ha pasado, o bien enojados simplemente con una determinada persona, pagamos "el pato" con alguien próximo que sin querer comete un error sin importancia. Sin embargo, toda la rabia contenida sale al exterior, perdiéndose las formas y alguna cosa más.

También quizás el enfado sea con esa persona con quien uno se descarga, pero por otro motivo distinto al propiciador de la explosión, habitualmente histriónica.

Otras veces la excusa perfecta ocurre después de que el otro exponga los motivos de su enfado, haga acusaciones, etcétera, siempre que entre estos motivos y acusaciones se encuentre alguna falsedad o mentira. ¿Por qué entonces, todo el resto de su discurso tiene que ser mentira también? Pero es fácil ridiculizar y hacerse con una razón que no se tiene.

Asimismo, sirve de excusa perfecta, el que el otro haya hecho, y más si se vale del manido dicho "hacer como hacen no es "pecado". Un cornudo nunca podrá quejarse de la misma manera a su pareja si le ha puesto previament los cuernos.

Cuando quieres tomar una decisión y no te atreves también es útil utilizar los errores del resto, un ejemplo claro es el que se observa en las rupturas amorosas.

Visto esto, creo que los resbalones ajenos constituyen así, el principio de formación de la excusa perfecta. Pues vaya.

SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Mai no he comprès per què a algunes persones els agradaria tornar al passat, mai no vaig entendre que volguessin fer les coses d'una altra manera o que tinguessin vergonya d'haver actuat d'aquesta o aquella manera, més correcta o menys.

No se quins errors anhelen apanyar, ni cóm no es plantegen, amb la seva pessimista visió, que podrien augmentar el seu error.

En la formació de la nostra personalitat intervé el que hem viscut, totes les nostres experiències i eleccions, bones i dolentes. Podem haver fallat, i desitjar no haver-ho fet, però possiblement, en el moment en què vam escollir actuar d'una determinada manera, no érem capaços de cap altra cosa que més que d'equivocar-nos. I és per això mateix per la qual cosa en el futur no tornarem a fer-ho d'aquesta manera equivocada o poc avantatjosa.

En ocasions hem elegit la que no era la millor opció, vivint les conseqüències un temps després. Però si no ho haguéssim fet, no sabríem que era precisament això, una mala opció.

No crec que calgui sentir vergonya pel que un ha fet o deixada de ser fet, ja que de tot s'aprèn. Potser hauriem d'estar orgullosos d'aquesta millora duta a terme, potser hauríem de recordar-nos de tant en tant i més a sovint, que alguns éssers humans estem en continu procés de maduració.

PASADO, PRESENTE, FUTURO

Nunca he comprendido por qué a algunas personas les gustaría volver al pasado, jamás entendí que quisieran hacer las cosas de otro modo o que tuvieran vergüenza de haber actuado de esta o aquella manera más correcta o menos. No se qué errores anhelan enmendar, ni cómo no se plantean en su pesimista visión, que podrían acrecentar su error.

En la formación de nuestra personalidad interviene lo que hemos vivido, todas nuestras experiencias y elecciones, buenas y malas. Podemos haber fallado, y desear no haberlo hecho, pero posiblemente, en el momento en que escogimos actuar de un determinado modo, no éramos capaces de otra cosa que más que de equivocarnos. Y es por esto mismo por lo que en el futuro no volveremos a hacerlo de esa manera equivocada o poco ventajosa.

En ocasiones hemos elegido la que no era la mejor opción, viviendo las consecuencias un tiempo después. Pero si no lo hubiésemos hecho, no sabríamos que era precisamente eso, una mala opción.

No creo que haya que sentir vergüenza por lo que uno ha hecho o dejado de hacer, pues de todo se aprende. Quizá habría que estar orgulloso de esa mejora llevada a cabo, quizás tendríamos que recordarnos de vez en cuando, que algunos seres humanos estamos en continuo proceso de maduración.

FATALMENT PREDISPOSTOS

PREDISPOSTOS

S’ha sentit dir que totes les malalties són psicosomàtiques. Jo no crec que totes ho siguen, però el que sí pense és que la predisposició i estat d’ànim amb que un es troba, influeixen molt a l’hora de caure malalt i en també moltes altres facetes de la vida.

Per aquest mateix motiu, aquesta teoria resultaria una bona explicació a un curiós fenomen, que de segur a tots, alguna volta, ens ha passat. El fenomen no és altre que la típica temporada en la que tot ens va malament.

M’explique: tens un giro de peu, et baralles amb un amic, trenques més gots del que és habitual, tens un accident de cotxe, et trobes atabalat i malhumorat, i damunt, et constipes o agafes alguna infecció sense importància però molt molesta.

Potser si en un primer moment no t’hagueres barallat amb l’amic, tindries el cap al lloc, no estaries despistat, i no trencaries gots ni tindries l’accident de cotxe, (amb la conseqüent despesa impressionant de pasta, i amb la òbviament, conseqüent mala llet).

El problema ve quan dos d’aquestos casos venen lligats i no et dona temps a prendre’t la situació amb calma. Llavors tot ve rodat.

Per a més inri, hi ha persones que ens boicotegem més encara, i que podem estar de mal humor per una cosa que encara no ha passat, però que ens imaginem que passarà, i d’una manera no massa favorable.

Vist açò i vist que ens queden molts pocs dies de vacances (a alguns), una recomanació: calma, i menys predisposició.

EJACULACIÓ ABUNDANT

Un penis gegant se m’apropa tremolós, acorralant-me, el gland vibrant es dilata, i sé que és qüestió de segons que un raig de semen surta del monstre. Mire enrere, però no hi ha eixida, i xiscle. Una ona de espès i calent líquid blanc em tomba a terra. No puc moure’m, sóc pegada al terra.

M’aixeque de sobte, i atabalada mire al meu voltant. He tingut un malson i estic xopa de suor. Les gotes regalimen pell avall.

Però ja sé què ha passat.

Ahir vespre vaig descobrir un animalet que m’agradà d’allò més: l’Eucypris virens. Es tracta d’un ostràcod, un crustaci xicotet.

Les femelles d’aquesta espècie han d’aparellar-se amb diversos mascles (la natura és sàvia), mascles que es veu que tenen molta competència entre sí, i un gran desig de ser papà. I com que tenen tantíssimes ganes i es veu que no volen emprar massa temps, el que fan és ejacular una burrada.

El mascle de l’eucypris virens mesura uns 1,8mm, i pot ejacular fins deu voltes el seu tamany. Em vaig quedar de pedra.

Imagineu llavors un home que tirara pel penis la quantitat de semen equivalent a deu voltes el seu cos. Una “ampastrà”, i els llençols, per llençar al fem. I cóm haurien de ser els condons?

Tant de bo que sols ha estat un somni, tant de bo que el que impregna la meva pell és suor, i tant de bo que la natura, encara, és sàvia.

BONS PADRINS

“Tenir uns bons padrins és el millor”, em deia ahir vespre un bon amic meu. No vaig saber si donar-li la raó o no, doncs parlàvem de treball i de l’ús que han fet alguns coneguts de determinats amics, de manera interessada, amb la finalitat d’aconseguir certs beneficis.

Jo no tinc tan clara la seva afirmació, i potser perquè no dispose d’endolls, no ho veig massa bé. Per una banda, qui ha de tindre qualsevol cosa és per merèixer-la, o per haver-se-la guanyat. Per l’altra, no em sembla adequat perquè els amiguismes provoquen que la gent endollada, a posteriori, no sàpiga treure’s les castanyes del foc. Encara que bé, hi haurà de tot.

Tanmateix, és lògic que algú recomane a un conegut quan s’assabenta d’una vacant en un lloc de treball o càrrec, i també és lògic llavors, que l'empresa on és la vacant agafe abans a la persona recomanada que a cap altra. Però no sempre ix bé.

És cert que una espenteta no li ve malament a ningú. Ara bé, és més cert encara que val la pena fer l’esforç a l’hora de clavar el cap dins d’un lloc, i veure com, ja dins, et pots superar o et poden recomanar. Sempre, la satisfacció obtinguda quan aconssegueixes el que vols amb cap ajuda més que la pròpia, és major, i amb diferència.

Potser ara sí sabria qué replicar-li al meu amic, potser ara ja podria dir-li perquè pense que tindre bons padrins no és el millor.