MORBO "PALOMÍNIC"

La càmera mostra l’ interior d’un metro, un jove espera prop de l’entrada del compartiment. Les portes s’obrin, i deixen passar la gent a l’interior del vagó. Un xic s’apropa al jove i intercanvien unes breus paraules, de sobte, es pot veure clarament com el primer d’ells s’abalança sobre l’altre i l’ apunyala.

I jo, que estic veient els informatius, em dic: però que coi és açò? La meva pregunta és retòrica i fruit de la incredulitat, però com si ací mateix es trobara, i com si en veu alta l’haguera formulat, la presentadora aclareix que es tracta d’ un jove skin que assassina a un altre anomenat Palomino. Toma ja! com si no estigués claret.

No diré que ho intente, vaja, però no li trobe la gràcia enlloc a esta moda del morbo informatiu, de veritat que no. Tampoc puc comprendre cóm la gent no arriba a un nivell de saturació d’imatges cruentes o d’assimilació d’ informació morbosa. Es veu que pel mecanisme d’habituació, s’han acostumat. Ja m’agradaria a mi, per no espantar-me tant.

L’oferta de programes sensacionalistes a la televisió, és ben variada, i en la majoria d’ells, es supedita la salut mental de les víctimes o els implicats, al morbo d’un espectador qualsevol. Se m’ocorre el cas de les xiquetes d’Alcàsser.

També hi ha, en aquest sentit, filtracions de sumari, ahí tinguem els detalls morbosos sobre la recerca de Marta del Castillo o de la Madelaine.

Allò esmentat, s’amaga baix l’escut del dret de la informació. S’hauria de revisar sobre què s’informa i cóm, donat que no poca gent pot sortir perjudicada: la víctima (victimizació secundaria), i l’espectador, que confós, acaba per acostumar-se.