FAUNA D'AEROPORT

Les falles es cremen, els carrers es buiden,les vacances s’acaben, i de nou, tot i tothom, torna a la normalitat. I ja tocava.

Estes festes he fugit de València, de la festa i el foc, de les aglomeracions. Malgrat això, he patit també eixos petits i molests inconvenients que tenen lloc quan un determinat nombre de persones es concentra en un mateix lloc.

La meva fugida implicava agafar l’avió, i per a variar, es van tornar a repetir una sèrie de pautes que desperten instints assassins, i que demostren tant la borregueria de les gents, com la falta de sentit comú amb la que actuen.

La fauna d’aeroport és ben variada i entre ella trobem diferents espècies:

La família incompetent: sol ubicar-se de manera estratègica a les zones de pas i accés per buscar documentació, menjar, o qui sap què. Forma cues de llargària sorprenent al seu darrere.

Els de la super maleta: estos sers ignoren intencionadament el tamany de maleta que indiquen les instruccions sobre equipatge de cabina. Són perillosos, pots no trobar lloc per al teu correcte equipatge.

Els homes de metall: són identificables per la quantitat d’objectes de metall que obliden llevar-se una i altra vegada en el punt de control i accés a l’avió.

Els que atabalen: espenten les maletes alienes amb la finalitat de guanyar velocitat. Es posen a formar la cua malgrat no haver-hi cap indicació.

Els inamovibles: poden confondre’s amb un membre de la família incompetent. Van sols o en parella i resten quasi indefinidament al final de la cinta transportadora de maletes, impedint el pas.

Els borregos: el comportament comú dels seus membres consisteix a treure l’equipatge del compartiment a gran velocitat i al mateix temps que altres membres una volta que l’avió ha aterrat. Actuen en grup i resten plantats llarga estona fins que les portes de l’aeroplà s’obrin.

Malauradament però, aquesta fauna no es pot evitar, així que durant les vacances de Pasqua ja sé ben segura una cosa: no agafaré l’avió.

RETORN

Després de restar llarg temps callada, torne a escriure, a reprendre la paraula. El meu silenci té explicació, però no espereu una massa elaborada. Quan les expectatives són grans, les decepcions també ho són.

Supose que tothom que té un blog comença amb una idea i després acaba desenvolupant una diferent. Com el viatger del Guardagujas de Arreola, potser ens baixem del tren en un destí inimaginat, però que no ens ve tan malament.

La meva intenció inicial va ser fer crítica social, denunciant amb historietes o amb pròpies vivències, comportaments sense sentit de les persones, formes d’actuar fruit de convencions, influències medi àtiques, o semblants. Finalment però. les històries amb matisos personals són les que més han proliferat.

Un gran inconvenient s'orgina si algú se sent reflectit d’una manera no massa positiva en un text, encara que siga sols una font d’inspiració. Quan tothom que llig el blog pensa que el que dius és 100% cert, la cosa va pitjor.


He volgut escriure a sovint, però no podia, per no ser mal interpretada, perquè este blog és en determinats moments, un diari al descobert, i de vegades és millor callar.

Allò que amb més intensitat escrivim és el que precisament sentim. Sentir és el que he fet els últims mesos: la felicitat, la confiança, l’estima dels altres, el perdó. Ara, toca narrar.

Durant les pròximes setmanes us aniré deixant petits escrits, ensucrats (tal vegada), i per descomptat: contraris a aquella idea amb la que no fa encara un any vaig començar a escriure.

POTSER NO L'ESTIMES TANT

És mal comú ferir qui vols amb un descuit, és freqüent també descarregar els nostres enuigs sobre els que tenim més a prop. Sí, és habitual, però no per això deixa d’estar mal fet, i de vegades et planteges si serà cert que estimes tant estes persones amb qui t’has desfogat.

Diu el refrany, que “el que se ahoga no repara a lo que se agarra”, i crec jo que està encertat del tot. Potser aquells que ens ofeguem deuríem fixar-nos més i tindre cura de qui ens ajuda. Perquè  tal volta la pròxima vegada que caiguem a l’aigua no hi haurà ni tansevol pedra o tronc algun al que aferrar-se.

D’altra banda, tendim a molestar-nos amb major facilitat amb les persones que ens importen, amb les que considerem que tenen un criteri o uns valors, o amb aquelles que ens encisen i enamoren.

Tanmateix, si realment estimem, l’enuig es passa prompte, doncs l’amor que sentim està per damunt d’això i de molt més. En aquelles ocasions en que és així, qualsevol dels implicats demana disculpes, i l’assumpte es deixa per solucionat. Ara bé, podem voler persones que no saben què és el perdó, i tal vegada, davant d’ells, no puguem deixar de banda el rancor.

La ràbia no és bona, i els mals records amb bona dosi d’ella, menys encara. Provoquen desastres, i que fem mal, i també que una volta fet aquest, pensem de l’ésser danyat: “que li bomben”.

I després ens penedim, desitjant no haver dut mai a terme tan dolenta acció. Més ja és massa tard.

És possible llavors, que sí vullgam als que conscient o inconscientment ferim, però que el problema radique en que no sapiguem fer això "d’estimar”.

RELACIONS AMB ETIQUETA

Diuen que l’amor, l’afecte, i l’estima són sentiments abstractes, per què llavors amagar l’atractiu de tan suggerent sinònim baix la foscor d’una etiqueta?

És tendència habitual denominar d’un mode o altre les relacions humanes. No m’agrada, ni tampoc les etiquetes. Son pobres, estrictes, inamovibles, totalment subjectives, i el pitjor: impliquen obligacions. Resulten impossibles de col•locar en múltiples ocasions, i donat el cas, s’acaba per dir que eixes persones a les que s'ha intentat encasellar, tenen una relació estranya.

Però son pocs els que s'aturen a pensar que si el llenguatge es queda curt per expressar determinades sensacions, no és fàcil empresonar a la mateixa gàbia, amb un nom, un munt de sentirs.

Tanmateix, aquestes etiquetes varien segons el context social o la generació del “etiquetador” de torn. Cadascú de nosaltres té, per exemple, una concepció distinta del que és l’amor, l’amistat o els col•legues, i pense que la majoria ho sabem.

Malgrat esta sapiència, hi ha qui s’ofen si alguna persona que considerava amiga sev els diu que sols és un mer col•lega més. I oblida per un instant, que potser per a l’altre, el seu “colegueo” implique més estima que no pas la que ell professa a les seves "amistats".

Infinitat de “projectes de parella” s’han trencat per un mal “etiquetat”, doncs per a aquests temes hi ha gran quantitat de mots perillosos: "rollo", "ligue", "amic amb dret", "amic especial", "rollo amb fidelitat", etc. És com si "novios" sonara massa fort.

Crec que tot açò és fruit de la necessitat de control de la situació que molts tenen, és a dir, producte d'eixa inseguretat tan freqüent però poc reconeguda que vegem dia a dia. Si tothom tingués clar què és el que "es cou" a cada relació, no caldria etiquetar. Ara bé, ningú no ho capta, i tal vegada l’etiqueta ajuda a certs éssers a dominar els seus sentiments. Sí, podria ser, però no gaudeixen.

Esteu dispostos a prescindir de tal gust? Doncs ja sabeu:menys etiquetar, i més gaudir!

LLIGAR ÉS TOT UN ART

No sé si és un problema, però no puc lligar. No és que siga un ogre, ni que faja pudor, ni tampoc vaig feta un desastre. El que em passa és que soc una bord, una bord que gaudeix conscient del que fa, concretament.

Divendres passat fou el súmmum. Després de molt de temps d’haver relegat a l’oblit la meva vida d'alcohol i desgavells nocturns, vaig decidir acudir a una festa que tenia una pinta estupenda.

Vaig quedar-me sola un breu instant, i així de còmoda estava mentre observava al meu voltant, quan un xicon d’uns trenta anys, prou salat, se m’apropà. Començàrem a parlar a propòsit d’un grup de música i al poc passàrem a que ell havia estat ací i allà, si era tal o qual, i bla, bla, bla.

Odie als xics que t’entren venent-te que son genials, espectaculars, amb un monòleg que et diu que significarien un clau per a contar. – Nena, si em folles vas a al•lucinar- els falta dir. Quin fàstic!

El cas és que allí estava jo, fent com que l’escoltava, i vaig pensar: Açò ets? Prepara’t que “vas a morder el polvo”, xaval. Acte seguit vaig tornar al punt d’origen de la conversa, afalagant-lo de passada, per ser tan“interessant”, i amb la intenció de pillar-lo amb les defenses baixes (doncs l’ésser humà es troba tremendament indefens davant l’elogi).

Heu de saber que funcionà, perquè donà la casualitat de que aquest origen no era altre que la música, i d’aquesta en conec una miqueta (modesta que és una). Comencí llavors a pedorrejar citant noms que sabia que desconeixeria, bé perquè es tractava de grups i cantants anteriors a la seva data de naixement o bé perquè solen ser-li desconeguts a tot aquell que no siga un amant del jazz. Quan ja el tenia ben desconcertat, vaig relacionar uns pocs d’aquests músics amb un munt de pel•lícules clàssiques que havia vist últimament, també ben antigues.

De sobte, al xic li telefonaren. Despenjà desesperadament el mòbil mentre em donava l’esquena i fugí assegurant-me que tornaria de seguida. Però va desaparèixer, i en localitzar-lo poc després, estava amagat darrere d’un grup de gent a l’altra punta del local, al costat de la eixida, per cert.

Va ser genial poder desbancar-lo així, però em pregunte si no vaig ser una mica cruel, i em preocupa haver gaudit amb eixe comportament. No puc evitar però, actuar així quan algú que no em coneix tracta d’impressionar-me valent-se de qualsevol xorrada, amb la intenció, clar està, de dur-me al llit.

Per què tanta exigència? Per què evidenciar l’altre? Per què no gaudir simplement de que t’estiguen lligant? Jo no ho sé, i per això us pregunte: tinc un problema?

LAPSUS PERCEPTIU

 Fa uns dies vaig quedar amb un amic que no veía des de feia quasi una eternitat. Manteníem el contacte per Internet (això sí) però res més

Al cap d'un temps d'estar junts i després de fer-nos les corresponents abraçades,vaig començar a posar-lo al corrent de tota la meva vida des de l’última vegada, com si mai no haguérem continuat parlant.

Allí estava jo, “pedantejant” i movent la llengua incansable i ridículament, quan de sobte, ell va esclatar a riure. No podia parar, i contrariada me’l vaig quedar mirant de fit a fit amb desconfiança. Llavors ho vaig comprendre.

Vaig sorprendre’m pensant cóm havia sigut possible aquest oblit, però de seguida vaig entendre que es tractava d’altra cosa. No era una qüestió de memòria, sinó de percepció, i jo havia acabat per percebre al meu amic com una finestreta de contacte del messenger.

Em sap greu, però m’ocorre així, i no sé si preocupar-me o continuar donant les gràcies a les últimes tecnologies per facilitar-me conservar amistats que per inconvenients logístics no puc veure.

He conegut molta gent per Internet, gent interessant, simpàtica, i amb la que a posterior he mantingut o mantinc una relació d’amistat o fins i tot d’alguna cosa més. Però hi ha alguns que encara no he vist mai, i el que em va passar l’altre dia em fa preguntar-me si no seran més que estranys si alguna volta coincidim.

També xatege amb una persona a la que veig quasi tots els dies, i l’ambient que al xat creem és tan íntim e intens que quan la veig en carn i ossos em ve al cap si és la mateixa de la xarxa.

Tant de bo açò no siga generalitzable,, tant de bo allò que ocorregué fora tan sols un mer lapsus perceptiu. Però és per a "preocupa-se", no?

PERSONES I PERSONATGES

PERSONES I PERSONATGES

Com alguns sabeu, col·labore a la ràdio, i fa poc, un dels entrevistats que duguérem al programa de cine, va dir que mentre treballava per a “la tomaca” no veia al les seves “víctimes” com a persones, sinó com a personatges.

Deixant de banda l’enaltiment que feu de la seva hipocresia (almenys a mi m’ho semblà) caldria aturar-se a pensar si tots nosaltres també no som una mica com ell.

Els éssers humans interpretem un rol en esta societat, un paper que la resta de persones ens atorga. Tanmateix, aquesta “resta de persones” pot estar ben equivocada, i considerar que som allò que a ells els vinga de gust que som.

Crec llavors, que fins que no coneixes a una persona, aquesta no és més que un personatge. Un personatge determinat, això sí, per allò que has vist que fa, o pel que penses que fa.

Etiquetar és còmode, i dona seguretat, però a aquesta vida no tot és blanc o negre, ni tan sols gris.

S’ha de conèixer un per tal de poder conèixer els altres, s’ha d’evitar jutjar i que ens afecten els  prejudicis aliens. No és fàcil , però pense que és l’única manera de que deixem de ser tots personatges, i la solució amb la que a la fi podrem ser persones.

CREMAT

Són les cinc de la matinada i aguarda impacient que el seu company acabe el treball. No pot gitar-se, ni dormir. Vol acabar, tancar l’ordinador, i enviar a fer punyetes el que tant li ha costat.

 Però no pot, té un compromís, un acord amb un altre que no acaba i a qui necessita.I no li agrada necessitar res, ni a ningú.


No és la primera volta que li passa, ni tal vegada serà l’última , i maleeix en silenci allò que en un principi va semblar una bona idea: posar-se a treballar amb un amic. De vegades la confiança dona fàstic.

Sempre li ocorre el mateix: la feina mai no està quan toca, se sent cansat, furiós, i en definitiva: cremat. Ha dit el que havia de dir, li ha estirat de les orelles quantes voltes ha pogut, ha fet de pare, mare , i de senyoreta Rotenmeller, però res, sempre topa amb la mateixa actitud.

No es veu capaç tampoc de fotre’l, doncs estima per damunt la seva amistat, però no es dona conter de que els amics han d’estar per a tot, tant per a allò bo com per a allò dolent. I aquest en concret, sembla tindre altres prioritats.

Intenta justificar-lo pensant que potser no tothom es pren les coses de la mateixa forma. És cert, uns li donem més importància a unes , i d’altres, a unes de diferents. El que no es pot fer (i mira que es fa) és donar a entendre a l’altre que realment hi ha un interès per eixa realització en comú, amb la finalitat, clar està, d’obtindre algun tipus de benefici.

També és cert que a colps s’aprèn, que la majoria de situacions dolentes et fan ser més tolerant, i que “no hay mal que por bien no venga”. I això el fa sentir bé, com tot un expert.

- Sí- dirien alguns. – Però com un expert ben cremat-

MALENTÈS

MALENTÈS

Una de les constants d’aquesta vida nostra i de la comunicació amb els nostres semblants, és el malentès. Hi ha d’aquells en que has ficat la pota i d’altres en que no has sigut capaç, com diu la mateixa paraula, d’entendre. Però ambdós ens fan sentir vergonya, almenys a mi.

-Què he fet, què he dit? - Et preguntes llavors. I quan vens a adonarte’n del que ha passat, ja és massa tard.
En un país en que la enveja és l’esport nacional, la dificultat a l’hora de desfer l’esmentat malentès s’engrava amb el pas del temps, que transcorre proporcionalment al tamany que va adquirint la ficada de pota al anar de boca en boca i d’orella a orella.

Si el malentès té a veure amb un comentari que un èsser ha fet d’un altre, la cosa està ben malament. El resultat de tal procés: que la persona de qui s’ha parlat obté una versió totalment transformada de la inicial.

Fa poc vaig clavar la pota en comentar-li a algú que no ho mereixia, un aspecte de la vida professional d’un amic comú. Fou molt innocent per la meva banda, doncs el meu confessor no va ser tan discret com jo pensava que ho era, modificà les meves paraules, i anà a contar-ho per eixe maleït context professional.

L’objecte inicial de la revelació no fou altre que el d’ajudar a tal amic, que en l’esmentat àmbit ho estava passant fatal. Vaig voler posar de manifest la injustícia a la que se’l destina diàriament, obtenint un resultant tant distint que crec que fins i tot va arribar a sentir perillar el seu lloc de treball. Em sap greu haver actuat així, encara que ell m’ha perdonat una volta aclarit l’embolic.

Els altres malentesos són encara pitjors. Les males interpretacions són les que més dolen. I quasi ningú usem el llenguatge amb la exactitud o el precís to que tal volta els evitaria,.

Aquells que es donen en matèria amorosa són els que més ens fan avergonyir, doncs no hi ha res pitjor ni més ridícul que pensar que li agrades a algú al confondre un gest, una paraula, o en definitiva al veure el que es vol veure quan un està enamorat, confós, emocionat o simplement enconyat.

Malgrat tot, el malentès no és un acte voluntari. I encara que la experiència és un grau, no recomane a ningú ser expert en aquesta disciplina. Tan sols espere que us siga útil este últim consell: prudència i precaució.

DECIDIR

DECIDIR


Sembla curiós cóm de sencill pot ser dur a terme una decisió fruit d’un sentiment que carregues sobre les esquenes desde temps enrere. Tanmateix, de sobte, vas i la prens, i actúes, i et preguntes cóm és que ja no és tan complicat.


Necessitem un temps per assimilar segons què fets, hem d’aprendre d’allò que ens desperten, d’allò que ens fan sentir, i intentar comprendre per què és així. Dut a terme tal procés, l’acció ve rodada.


No cal tindre pressa, ni pressionar-se, ni pensar que ja hauriem d’haver fet açò o allò altre. Les persones sóm diferents, i en eixa varietat està el gust, i per això, a cadascú de nosaltres ens cal una cosa, un periode i un temps distint. Perquè no hi ha dos casos iguals o idèntics, tan sols similars.


Estic contenta de poder, per fi, obrar en consquència, però malgrat la meua alegria, tinc la temptació de tornar a caure en la situació d’abans. Almenys així tindria una excusa per haver estat ahí, i podría dir que he reincidit perquè realment és molt complicada.

I ja, ja se que no té gaire sentit racional, i també que cada part de mi em demana actuacions opostes. La qüestió és que no vull tornar al punt de partida, i que ara el que em corromp és una culpa, culpa per no haver fet res abans. I encara que soc conscient de que aquesta no és real, no se pal•liar-la, o almenys emmascarar-la.


No m’agrada sentir-me així, i menys adonar-me’n de que dubte de mi.

UN BON ANY

UN BON ANY


De vegades tinc la sensació de que no avance res, de que no evolucione, de que ni tan sols millore un poc com a persona. Però hui he fet repàs a aquest últim any i m’he n’he adonat de que eixa no és la realitat, sino una de ben diferent.



He trencat amb amistats viciades de tant donar però no rebre res, he deixat prejudicis enrere, he regalat a l’oblit la vergonya per haver sigut com vaig ser, per no haver actuat d’aquesta o altra manera. Si no ho vaig fer és perquè no podía, perquè no sabia. I no és una excusa, simplement és cert.



En altres escrits d’antany, he deixat ben clara la meva creença en la predisposició humana, però el que no imaginava és que tan forta fos tal propensió.

Tanmateix, el cas és que enguany també he conegut personetes d’allò més especial. Aquesta paraula és ben amplia, i de fet entre elles no s’assemblen gens. Les últimes “adquisicions” són potser les millors. Compromeses, encantadores, llestes i també intel•ligents. Diferents, desinteresades, persones que donen sense demanar res a canvi. I em senc bé, especial.



M’inciten a fer més, a buscar informació, a millorar corregint-me amb dolç tacte. I em pregunte: i per qué a mi? M’emociona pensar que hi ha gent que val la pena, persones que em veuen com soc, éssers que eviten que em plantege que potser jo tinc la culpa de que m’entenguen d’altra forma.

Tal vegada aquesta nova millora vinga donada per un canvi en la meva predisposició? No ho se, però la qüestió m’anima a seguir endavant,  i a mirar amb més deteniment allò que m’exigeixc, allò que aconsegueixc, allò que tinc, i en definitiva, allò que sóc.

PRINCIPIS NO TAN ANTIQUATS

“Primero la obligación y luego la devoción” o “con chicos no vayas, que te distraes de los estudios”. Que algú em diga que no ho ha sentit dir això. Mil voltes ho he escoltat jo i mil voltes més he renegat d’ aquestes frases. El pitjor de tot? Que són certes.

Que haja hagut de complir els 21 per adonar-me’n d’açò, té delit, però ser conscient de que els principis antiquats dels nostres avis tenen raó de ser, se m’entoixa més greu encara. Us conte:

Fa unes setmanes vaig assabentar-me d’una sèrie de comentaris que certa persona a qui estimava havia fet de mi. Verificades, constatades, i malauradament confirmades les informacions, vaig pillar un cabreig d’aquests considerables.

Donat que no podia delatar la meua font sense posar en perill la seua amistat i enviar a fer punyetes la meua paraula d’honor, vaig optar (si és que per això es pot optar) per deprimir-me i omplir-me d’aquesta sensació tan desagradable anomenada impotència.

Com a conseqüència de la esmentada depressió vaig ser incapaç de realitzar un assumpte de treball, si no de vital importància, prou rellevant per a mi. La concentració em va abandonar com si el meu cap fos paradís estrany per ella, i vaig pensar: una persona que jo trie estimar ha de ser qui em fastidie el curro que tant he anhelat? Patutia, vaja que no estic disposta, el que va davant, va davant.

Si aquest estat s’hagués donat per algun fet important com la mort d’un ésser volgut, o per l’enuig d’un familiar, o en definitiva per alguna cosa que jo no hagués pogut escollir, doncs val, m’autocompenediria i em faria un poc la víctima (si de cas, que no és tan còmode). `Però clar, en aquest cas no podia, tocava fotre’s .

Així que he optat per la decisió més pràctica encara que també més dura: deixar d’estimar eixa persona. En eixe procés estic, i vaja si fa mal , però aixó sí, ara puc queixar-me.

- Aisss!

HOME SOLTER INTERESSAT EN

HOME SOLTER INTERESSAT EN


Entre a tafanejar a la pàgina del perfil del xic amb qui duc enrotllada aquests últims mesos, faig clic sobre una foto del seu tors depilat davant l’espill i aguarde. La pantalla s’il•lumina i..taxaaan! Nyas, cabàs! Fulanet de tal “cercant: dones, amistat, anar de flor en flor”. Maleït Facebook.


Abans de res, aclarir que no m’he endut cap sorpresa, clar que no, que ja ho sabia jo això, però caram, quina barra, que es prive un poc, no? Total, per al que va a lligar per justament eixa xarxa social. S’ha de ser terròs per llençar al fem en un instant el “clau segur”. En fi, què vaig a fer-li.


Com és possible que no haja pensat com d’obvi és que una xica amb la que s’està morrejant tots els dies mirarà això? I després tenen la barra de dir que som unes “dominatrix”, amb molta suficiència, per cert. Si, clar, doncs si tan convençut estàs, previndre és millor que no pas curar, saps espavilat?


Que no recorden haver escrit unes dades que poden fastiguejar-los la festa, diu molt d’ells. Senyala que són uns deixats, uns egoistes, i que no et tenen en cap consideració. Ah, i que tenen mala memòria.


Algunes premisses i possibilitats a ocórrer que manifesten el poc seny de la seva actuació són:

1- Pengen un perfil públic que indica la seva predisposició, i en la seva descripció faciliten aspectes que no van a recordar haver escrit. Ja que ho fas per lligar, xicon: memòria i cura.

2- Aconsegueixen el lligue i la poden cagar per tindre el perfil d’aquest tipus.

3- Si la xica l’excusa pensant que pertany al passat, a) ell perd punts, b) ella s’enutja perquè és tan insignificant que no s’ha dignat a canviar-lo, c) ella es calfa el cap buscant un motiu inexplicable i fantàstic, o d) totes les anteriors.


Vaja, que després d’açò estic per modificar el meu estat civil a “relació complicada amb” i enviar-li un suggeriment al “meu rotllo” a veure si l’accepta.

QUÈ ENS DURÀ LA VIOLÈNCIA?

QUÈ ENS DURÀ LA VIOLÈNCIA?

Em disgusta observar de quina manera dibuixos animats com Pare de Família o altres, que antany resultaven graciosos i summament crítics, s'han tornat grollers i sádics en extrem. Mostren vísceres, cristalls trencats clavats en sagnants ferides, i un sens fi d'imatges de molt dubtós gust.

Per què tant roig? Mai m'atreviria a afirmar que les persones som éssers civilitzats per naturalesa, al contrari, l'ésser humà és egoista i malvat,i violentament primitiu. És per açò pel que la sang en la televisió està tan present?

Mirem on ho fem trobem aqueix morb sanguinari. Al telediari ens mostren les escenes de major desgrat, ja siguen de guerra, d'una punyalada en el metre o fins i tot d'un xiquet ofegat, encara que això si, amb els xiquets són un poc més respectuosos (perquè sinó se'ls cau el pèl).

Igual que hi ha lleis, i no per això la nostra llibertat està coartada, crec que s'haurien d'establir uns criteris legislats i de major duresa també per al contingut televisiu, les pel·lícules o els videojocs.

Alguns estudis han demostrat que aquests últims (els videojocs) serveixen per a descarregar la violència intrínseca a l'home. No obstant això,per a alleujar tensions no cal imbuir-los d'aqueixa càrrega de violència tan innecessària, encara que tan seductora. Es pot desfogar un matant monyigots que no s'assemblen gens a un humà de debò, per exemple.

Dic jo que tot el que estan aconseguint amb els jocs, els telediaris sagnants, o la introducció de vòmits, vísceres, budells i ferides en dibuixos animats (per a adults, això sí) és una habituació.

Des de les albors de la humanitat s'ha dit que la violència només comporta a més violència, però el plantejament que em faig és si aquesta violència, que és en certa manera irreal, comporta una violència veritable, del món experiencial i tangible.

Així mateix, em sembla contradictori ensenyar-li uns valors al xiquet entre els quals l'infligir a l'altre dolor és dolent, i que després puguen veure a tota hora com uns altres fan açò que tu els has ensenyat que està malament. Fins i tot en els dibuixos animats com Els Simpson , que para més INRI s'emeten a les dues del migdia, ixen Grata i Pica.

És evident,però,que en la mà de cadascú està l'opció de veure'ls o apagar el televisor.

Observar com algú mata a altra persona, o la vexa, o la maltracta, ha estat sempre traumàtic. Fins i tot nosaltres, que encara hem vist degollar a pollastres o matar conills, tenim gravades en el cap aqueixes imatges.

La majoria pot destriar que el que ens mostren en gran mesura no és més que ficció (exceptuant el telediari), però tanmateix, al meu entendre, no deixa de recrear-se, amb ella, la violència real, a la qual, com he dit, ens habituen.

I la habituació a la violència no pot ser bona.

TINDRE CARÀCTER

TINDRE CARÀCTER.

Tinc la sensació de que a les persones amb caràcter no se les entén com a les altres. Potser són més complexes, o tal vegada no, però moltes voltes ningú no veu qui, ni cóm són.

Hi ha qui associa el mal geni, una reacció dolenta, o el fet de que algú no es prenga massa bé determinades situacions, amb el seu caràcter. Jo, per la meua banda, pense que no té res a veure, donat que educació i personalitat són dos termes ben distints.

Quan diguem que algú té caràcter, ens solem referir a que poseeix (precisament) una personalitat molt marcada i amb uns determinats valors ben assentats. I imaginem una persona ferma i segura. Al meu parer, una persona amb aquestes caracteristiques té menys possibilitats de perdre els papers, quan s'enfada, que una altra. Fins i tot té menys possibilitats d’enutjar-se.

Així mateix, fa poc vaig tindre una conversa amb un amic sobre aquest tema. Ell em deia que no relacionava les persones amb caràcter amb la depressió, o siga, que no pensava que pogueren deprimir-se.

Després de reflexionar un poc, he pensat que potser sí sembla que tinguen menys possibilitats: pareixen forts amb tota la seva seguretat. Però també me n’he adonat de que eixa aparent fortalesa, caràcter i conviccions pròpies, sempre els podran fer notar que són una mica distints, que estan distanciats de la resta, una resta que a la vegada els farà de banda donant per sentat que són forts i no necessiten res. I se sentiran, al cap i a la postre, sols.

No tothom porta bé la soledat, la veritat és que malauradament són pocs els que així ho fan.

Som éssers socials, i el caràcter, per molt fort que siga, no pot amb això.

L'EXCUSA PERFECTA

L’EXCUSA PERFECTA

Degut a fets ocorreguts aquesta darrera setmana, me n’he adonat de determinades situacions que donen peu a la justificació ideal, és a dir, a l’excusa perfecta.

Per exemple, moltes voltes, enutjats per algun fet que ens ha passat, o bé enutjats simplement amb una determinada persona, paguem “el pato” amb algú proper que sense voler comet una errada sense no massa importància. Tanmateix, tota la ràbia continguda surt a l’exterior, perdent-se les formes i alguna cosa més.

També potser l’enuig siga amb eixa persona amb qui u es descarrega, però per altre motiu distint al propiciador de l’explosió, habitualment histriònica.

Altres vegades l’excusa perfecta s’esdevé després de que l’altre expose els motius del seu enuig, acuse, etcètera, sempre que entre aquests motius i acusacions es trobe alguna falsedat o mentida. Per què llavors, tota la resta del seu discurs ha de ser mentida també? Però és fàcil ridiculitzar i fer-se amb una raó que no es té.

Així mateix, serveix d’excusa perfecta, el que l’altre haja fet, i més si es val del manit dit “fer com fan no és pecat”. Un cornut mai no podrà queixar-se de la mateixa manera a la seva parella si li ha posat previament les banyes.

Quan vols prendre una decisió i no t’atreveixes també és útil emprar els errors de la resta, un exemple clar és el que s’observa a les ruptures amoroses.

Vist açò, crec que les relliscades alienes constitueixen així, el principi de formació de l’excusa perfecta. Doncs vaja.

SUPERRENEGONA

SUPERRENEGONA

Existeix una frase molt dura i més manida encara, que assegura que cadascú té el que mereix. Jo no crec que siga així però.

Ahir vaig prendre una decisió: deixar de renegar. El pitjor de tot és que als pocs instants de prendre-la vaig pensar que hauria d’haver-la formulat d’una altra manera semblant a “vaig a intentar deixar de renegar”. La veritat és que no crec que aconseguixca acomplir tal propòsit, tan gran és la meva insatisfacció general.

És cert que sols vaig a aplicar aquest lema en no totes les situacions, doncs per a mi està ben clar que qui no plora no mama.

Tanmateix, vaig a canviar les meves queixes en qüestions que són com són perquè jo he triat que així ho siguen (encara que em desagraden o no m’acaben d’apanyar), i també en les situacions que malgrat que no m’omplin, mantinc.

Si triem açò o açò altre, o si mantenim una situació o una altra, serà perquè d’alguna manera ens compensa. Hem d’adscriure’s doncs, a les conseqüències. Tota una responsabilitat, vaja.

Ajudaria pensar quina és la part positiva d’eixa circumstància, o el benefici que d’algun mode d’ella obtenim. D’aquesta manera, a més, es pot vore si es una situació viciada o una actitud sense cap sentit. És un pas per modificar-la o per tolerar-la calmadament.

Així doncs, queda clar que no tenim el que mereixem, sinó allò que nosaltres mateixos hem triat. Un bon pensament per deixar de renegar, no?

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Mai no he comprès per què a algunes persones els agradaria tornar al passat, mai no vaig entendre que volguessin fer les coses d'una altra manera o que tinguessin vergonya d'haver actuat d'aquesta o aquella manera, més correcta o menys.

No se quins errors anhelen apanyar, ni cóm no es plantegen, amb la seva pessimista visió, que podrien augmentar el seu error.

En la formació de la nostra personalitat intervé el que hem viscut, totes les nostres experiències i eleccions, bones i dolentes. Podem haver fallat, i desitjar no haver-ho fet, però possiblement, en el moment en què vam escollir actuar d'una determinada manera, no érem capaços de cap altra cosa que més que d'equivocar-nos. I és per això mateix per la qual cosa en el futur no tornarem a fer-ho d'aquesta manera equivocada o poc avantatjosa.

En ocasions hem elegit la que no era la millor opció, vivint les conseqüències un temps després. Però si no ho haguéssim fet, no sabríem que era precisament això, una mala opció.

No crec que calgui sentir vergonya pel que un ha fet o deixada de ser fet, ja que de tot s'aprèn. Potser hauriem d'estar orgullosos d'aquesta millora duta a terme, potser hauríem de recordar-nos de tant en tant i més a sovint, que alguns éssers humans estem en continu procés de maduració.

FATALMENT PREDISPOSTOS

PREDISPOSTOS

S’ha sentit dir que totes les malalties són psicosomàtiques. Jo no crec que totes ho siguen, però el que sí pense és que la predisposició i estat d’ànim amb que un es troba, influeixen molt a l’hora de caure malalt i en també moltes altres facetes de la vida.

Per aquest mateix motiu, aquesta teoria resultaria una bona explicació a un curiós fenomen, que de segur a tots, alguna volta, ens ha passat. El fenomen no és altre que la típica temporada en la que tot ens va malament.

M’explique: tens un giro de peu, et baralles amb un amic, trenques més gots del que és habitual, tens un accident de cotxe, et trobes atabalat i malhumorat, i damunt, et constipes o agafes alguna infecció sense importància però molt molesta.

Potser si en un primer moment no t’hagueres barallat amb l’amic, tindries el cap al lloc, no estaries despistat, i no trencaries gots ni tindries l’accident de cotxe, (amb la conseqüent despesa impressionant de pasta, i amb la òbviament, conseqüent mala llet).

El problema ve quan dos d’aquestos casos venen lligats i no et dona temps a prendre’t la situació amb calma. Llavors tot ve rodat.

Per a més inri, hi ha persones que ens boicotegem més encara, i que podem estar de mal humor per una cosa que encara no ha passat, però que ens imaginem que passarà, i d’una manera no massa favorable.

Vist açò i vist que ens queden molts pocs dies de vacances (a alguns), una recomanació: calma, i menys predisposició.

EJACULACIÓ ABUNDANT

Un penis gegant se m’apropa tremolós, acorralant-me, el gland vibrant es dilata, i sé que és qüestió de segons que un raig de semen surta del monstre. Mire enrere, però no hi ha eixida, i xiscle. Una ona de espès i calent líquid blanc em tomba a terra. No puc moure’m, sóc pegada al terra.

M’aixeque de sobte, i atabalada mire al meu voltant. He tingut un malson i estic xopa de suor. Les gotes regalimen pell avall.

Però ja sé què ha passat.

Ahir vespre vaig descobrir un animalet que m’agradà d’allò més: l’Eucypris virens. Es tracta d’un ostràcod, un crustaci xicotet.

Les femelles d’aquesta espècie han d’aparellar-se amb diversos mascles (la natura és sàvia), mascles que es veu que tenen molta competència entre sí, i un gran desig de ser papà. I com que tenen tantíssimes ganes i es veu que no volen emprar massa temps, el que fan és ejacular una burrada.

El mascle de l’eucypris virens mesura uns 1,8mm, i pot ejacular fins deu voltes el seu tamany. Em vaig quedar de pedra.

Imagineu llavors un home que tirara pel penis la quantitat de semen equivalent a deu voltes el seu cos. Una “ampastrà”, i els llençols, per llençar al fem. I cóm haurien de ser els condons?

Tant de bo que sols ha estat un somni, tant de bo que el que impregna la meva pell és suor, i tant de bo que la natura, encara, és sàvia.