Escriu

Mi foto
Alboraya, València, Spain

domingo, junio 28, 2009

INSATISFETS


Tots hem sentit dir alguna volta que quan aconsegueixes acomplir un fi durant llarg temps somiat, aquest és menys important del que havies imaginat. El que no es comenta però, és que el procés de continua insatisfacció que ens corromp a alguns, no s’atura ací.

El vertader problema ve quan obtinguda una meta te’n adones de que et queda un munt d’insatisfaccions per resoldre, i sinó, el teu cabet ja se’n carregarà de que te’n crees de noves.

Segons la nostra edat, podríem dividir les facetes de la vida en categories com treball, estudis, amor, diners, fills, amics,etcètera. Jo, com que sóc jove, em conforme amb les dels amics, els estudis, i el treball.

Amb veu clara i forta puc afirmar que estic més que contenta amb l’esforç emprat i recompensa obtinguda tant al treball com als estudis, però em falla la qüestió dels amics. Tanmateix, no puc evitar tindre una sensació de “xasco” constant amb la gent.

No aposte per ningú, i certament no sabria dir per què. Potser pels cops que et dona la vida, o potser per qualsevol altre motiu, però el cas és que últimament prefereixo estar sola, perque almenys així, se que vaig a estar bé.

Pocs són els que afirmen sentir-se agust a casa, sols, i amb poca activitat per fer, però jo si sóc d’aquests. Pot semblar genial, doncs no necessites ningú més que tu mateix, però he descobert que de vegades resulta contraproduent. S’està tan bé sol, que no fas l’ esforç de comunicar- te decentment amb la resta, i potser et perds més del que et penses.

Resulta complicat sortir d’eixa situació, i més encara si tenim en conter el que costa trobar persones que no siguen borregues o entre les que no sentir-se tan únic i diferent.

I sí, sóc jove i tinc molt de temps, però estic cansada, i de vegades pense que amb aquests ànims, acabaré la resta dels meus dies amb el consol de la tan coneguda frase: “més val sol que mal acompanyat”.


miércoles, junio 24, 2009

NO SABEN QUÈ COSTA


NO SABEN QUÈ COSTA

Recentment he descobert una tendència que, sembla ser, està malauradament molt més estesa del que em pensava. Es tracta d’ una actitud que mantenen els pares amb “peles” amb els seus sants e innocents fills, i que consisteix en donar-los tot allò que demanen (diners inclosos) i en premiar-los per el que tota la vida ha sigut el deure d’un jove que estudia.

Anar a la universitat privada m’ha obligat a veure coses que mai no hauria imaginat. Ha tingut companys de classe als que els han donat més de cent euros setmanals per a despeses personals. Hi ha d’altres que a l’estiu els han quedat assignatures, i si les aproven els ho remuneraran. Molts tenen també vacances pagades a un país exòtic, com a premi d’haver-ho tret tot net.


Per al meu parer, els pares o tutors d’aquests joves, no estan fent-los cap favor, ni molt menys. Els seus fills estaran terriblement contents, i gastaran tot el que puguen i més, perque si els diners s’acaben total han de demanar-ne més.

Aquesta forma d’actuar el que fa és que els seus xiquets no sàpiguen l’esforç que comporta guanyar-se el jornal, ni el que costen les coses, no saben valorar-ho.

No comprenc cóm hem arribat a aquest punt. Fa no tants anys si algú jove en edat de treballar volia diners per a les seves despeses personals, no ho demanava a casa, li feia vergonya (com me la fa a mi, que treballe i estudie alhora), però ara, qualsevol estudiant major de setze anys disposa d’una paga atorgada pels seus progenitors, per la cara.

Por em fa pensar què els passarà. Que vagen amb cura.

lunes, junio 22, 2009

POR PARALITZANT


POR PARALITZANT

Fa prop d’ una setmana es va assabentar dels resultats del últims exàmens del curs; sorprenentment ho havia aprovat tot. Després de la eufòria inicial, però, va preguntar-se: i ara què?

Ha treballat i estudiat durant tot el curs, i troba a faltar tindre més activitat. Sap que ha de moure’s per trobar una feina relacionada amb allò que estudia, i també sap que quan més prompte ho faja, millor. Té temps, molt de temps, però el perd, sola, a casa, amb la única companyia de les parets i mobles, que l’observen amb mirada acusadora.

No fa res perque té por,una por esfereïdora d’anar a preguntar allí on podria treballar,i que la rebutgen. Tem també que l’agafen,i clavar la pota a la primera de canvi. És insegura i desconeix la seva capacitat i carències. Tanmateix, d’aquestes segones imagina un fum. I sí, està boicotejant-se ella soleta.

No és vaguetat, no és desídia, ni apatia, sols és por, una por irracional que la paralitza i bloqueja.

La solució comença doncs,adonant-se’n de la irracionalitat de la mateixa i de que “el no” es té des de el principi. A la ma de cadascú està el canviar que així siga per sempre més.

miércoles, junio 17, 2009

FALTA D'EMPATIA



Una frase molt emprada quan algú es pillat en falta, és la de “doncs tu més”. No és un argument, no és una excusa, ni una disculpa, ni disminueix la falta comesa. Del que es tracta és d’un atac, d’una provocació, que no té més finalitat que la de que l’altre traga les urpes, i que amb les formes, oblide què s’està disputant.

Les persones que així actuen, presenten una incapacitat constatable per ficar-se en el lloc dels altres, i per això potser es barallen més, s’enutgen més, o comprenen menys, i de vegades, pel mateix motiu, pateixen també més.

Fa uns dies vaig conèixer el pare d’un bon amic. Em va semblar una persona conservadora i potser una mica tancada, però al cap i a la fi, un home que estimava el seu fill i que està preocupat ara que “el xicon” fa un poc el que li plau.

Cap dels dos no es posa en el lloc de l’altre. El pare no admet que els estímuls de l’exterior de la casa (les coses que el meu amic comença a fer, per exemple) són més intensos que l’amor que ell li puga donar i la responsabilitat que es suposa que ha de tindre com a membre de la família, encara que siga sols pel fet de viure amb ells. El fill, per la seva banda, reacciona amb enuig i sent tallades les ales de la tan anhelada i relativament recent llibertat.

Si cadascú es posicionara un poc més al lloc de l’altre, no l’atacaria, sinó que l’entendria i toleraria. Pense que si aquesta actitud es generalitzara, s’ evitarien conflictes innecessaris en tots els àmbits.

Crec que un primer i bon pas per iniciar aquest enteniment, és la comunicació. Comuniquem-nos doncs.


jueves, junio 11, 2009

COSES INEXPLICABLES


Hi ha una gran quantitat de fets que no m’explique, van d’allò més absurd a allò que tal volta no ho siga.

La majoria de vegades que he agafat el metro amb el temps justet o fent tard on fos, resulta que el direccional no llegia adequadament el bitllet. Les poques voltes que he entrat a una sala de teatre amb la funció iniciada, no hi havia acomodador i les butaques estaven col·locades amb la numeració com si l’ haguera disposada un boig. Quan he pagat al supermercat amb presses, la targeta no em passava. I quan quede amb un amic i sóc a prop del lloc, faig tard, sols si estic a prop.

També hi ha la part positiva: quan m’he posat ulleres de piscina per pelar ceba, no he plorat, i quan he deixat un tros de llima a la tapa de la cassola mentre bullia flordecol, no ha fet pudor.

Tanmateix, que hi haja part positiva no vol dir que s’entenguin estes coses, ni tampoc que jo deixe de preguntar-me cóm pot ser que s’ haja rebaixat la histèria popular per la grip porcina (espere que siga per habituació), o que a un transsexual que ha violat una dona el fagen ingressar a una presó de fèmines.

En una paraula: inexplicable.

viernes, junio 05, 2009

NOTÍCIES SEXUALS, PUAJ

NOTÍCIES SEXUALS



No se si serà casualitat, però el cas és que en aquests moments, hi ha tres notícies als mitjans de comunicació relacionades amb el sexe, i es troben molt pròximes en el temps. Això fa més evident que la sexualitat avui dia, ven, qualsevol que siga el mode com aparega.

S’especula sobre si l’actor David Carradine s’ha suïcidat amb una corda als genitals i altra al coll, es critiquen fotografies de Berlusconi i també de l’antic primer ministre xec , i es mostren vídeos als mitjans on es veu a prostitutes del barri de Velluters de València. Certament, ho veig innecessari.

Està clar que un dels criteris que s’aplica a l`hora de triar un succés com a notícia, és la jerarquia de les persones implicades. Ací ho vegem al cas de Il Cavaliere o amb el de l’actor. Val, que s’informe, d’acord, però no cal donar tant de detall.

No crec jo que a molta gent li resulte agradable imaginar-se al protagonista de la sèrie “Kung Fu” tal com descriuen que se l’han trobat. A més, cal tirar-li imaginació a la cosa, sobretot perquè molts mitjans han emprat al titular l’expressió “accident sexual”.

També se’ns ha informat de la ubicació de les “manetes” de Berlusconi (sota la samarreta d’una xica i a les parts baixes de una altra), i de cóm estava el penis de Topolanek, en unes fotografies. En una paraula: fastigós.

I a la notícia sobre el possible tancament de vuit establiments al barri de Velluters ens mostren a una puta desmentint la informació que teòricament dona suport a la notícia en si. Donat que la prostituta assegura que no hi ha cap proxeneta, no hi ha delicte, ja que la xica no forma part d’una associació, ni està explotada per ningú. Però com el vídeo i el tema venen, es mostren.

Des d’ací aleshores, faig una crida als mitjans per tal que tinguen, per favor, una mica més d’ ètica. L’audiència no té tan mal gust. O si?